Manel Aisa
Divulgador de la història de l’anarquisme a Catalunya
“Avui no funcionaria una vaga de lloguers com la del 1931”
“Hi havia un context de crisi, perquè havien acabat les obres del metro i de l’Exposició Universal i no hi havia feina”
“El Sindicat de la Construcció de la CNT va demanar negociar la baixada als lloguers però la propietat es va tancar en banda”
Es van deixar de pagar 12 milions de pessetes, que van servir per alimentar els fills dels obrers
El problema econòmic d’avui supera amb escreix el d’aquella època. És bestial el que passa
En els desnonaments la Guàrdia d’Assalt llançava els mobles per la finestra, que quedaven inservibles
El moment àlgid va ser a l’agost, quan es va deixar de pagarel lloguer de100.000 habitatges
Manel Aisa ha estudiat la vaga del lloguers que va impulsar el Sindicat de la Construcció de la CNT el 1931, una investigació que està recopilada en el volum La huelga de alquileres y el comité de defensa econòmica, editat per l’Associació Cultural el Raval-El Lokal.
Com va sorgir aquella vaga?
Ens hem de remuntar al 1902, quan ja hi va haver intents de desnonaments. Però jo situaria el precedent a les vagues de subsistència del 1916 i el 1918. Les vagues a Barcelona van ser sobretot per la pujada del pa i el carbó. Barcelona era la fàbrica d’Europa, i en aquell moment s’estaven matant a Europa. Era un context de crisi en el qual qui treballava no podia alimentar els fills perquè no hi havia res, no hi havia carbó perquè tot se n’anava cap al front dels francesos o dels alemanys. Les dones es van començar a implicar a les vagues i el 1919 es va crear la Unión de Defensa de Inquilinos, arran de la repressió policial per la vaga de l’empresa La Canadenca. La Unión de Defensa Inquilinos va mutar en la Cámara de Inquilinos. En l’època de Primo de Rivera els moviments obrers van quedar bastant en clandestinitat. I no es van reorganitzar fins poc abans que es proclamés la República.
Com estava la situació a Barcelona l’abril del 1931?
En un altre període de crisi, perquè havien acabat les obres del metro i de l’Exposició Universal i no hi havia feina, sobretot per a la gent de la construcció. Molts treballadors havien vingut de fora de Catalunya als anys vint a treballar en aquestes obres. Es van haver de fer a correcuita les cases barates, unes 2.400 a diferents barris de Barcelona, per allotjar-los.
No serien suficients per al gran volum d’immigrants.
Es van crear cooperatives, moltes vinculades a l’Església o a petits terratinents a l’Hospitalet, Santa Coloma, el Clot, Sant Andreu... I moltíssima gent vivia en barraques. La majoria dels propietaris declaraven menys del que havien construït, però continuaven volent cobrar cada any més pels lloguers. El Sindicat de la Construcció de la CNT va crear el Comitè de Defensa Econòmica, que va demanar negociar la baixada als lloguers. Perquè la gran majoria de la gent afectada havia vingut de fora i no tenia aixopluc familiar. Van intentar negociar, però la Cambra de la Propietat es va tancar en banda. Es va buscar el suport dels polítics de Madrid i de Barcelona, sense èxit.
Havien pujat molt els preus del lloguer?
No tant com avui, que és un despropòsit. En aquella època els preus eren una mica més continguts que ara, però en un context de crisi segurament la majoria no tenia amb què pagar.
I què va passar?
El Comitè de Defensa va demanar que qui volgués participar a la vaga s’apuntés al Sindicat de la Construcció, al local que tenien al carrer Mercaders. Crec que hi va participar gent socialment activa, que entenia el problema, i gent que no tenia un altre remei perquè li mancaven els diners. La vaga va durar de maig a desembre, més o menys.
Com es va desenvolupar?
No era una vaga clàssica, d’aturar-ho tot. La gent simplement no pagava a l’home que li venia a cobrar el rebut, l’engegava. Els propietaris se’n van adonar i llavors va començar la lluita. El moment àlgid va ser a l’agost, quan es van deixar de pagar el lloguer de 100.000 habitatges, era moltíssim. A Barcelona i a ciutats de l’entorn. Va passar més a la perifèria i a barris obrers com el Poblenou. Al centre de Barcelona molta gent vivia rellogada.
Què va passar quan la gent va deixar de pagar?
Es van multiplicar els desnonaments. Al principi, els treballadors dels jutjats van crear una comissió per resoldre el problema, per fer una caixa de resistència. No volien desnonar, amb el volum que els queia al damunt era impossible. A principis només s’hi presentaven per notificar i precintar. Després, baixaven els mobles al carrer amb dos guàrdies. I qualsevol jove que passava pel carrer, sense conèixer la família, tornava a pujar els mobles al pis. La gent tenia un somier, una tauleta i dues cadires i poca cosa més. Llavors arribava la Guàrdia d’Assalt, una guàrdia com pot ser ara la Brimo. La cosa ja era més contundent, llançaven els mobles per la finestra, amb la qual cosa quedaven inservibles. I després hi va haver una sèrie de manifestacions. En una al Clot es van posen noies que estan embarassades al davant.
Com si fossin escuts humans?
No sé si ho van decidir elles o algú altre. La qüestió és que la Guàrdia d’Assalt va recular i no va carregar. Però l’endemà van rebre l’ordre de carregar, hi hagués embarassades o no al davant. Això va passar cap a finals de l’agost, perquè era el moment de més força. Després Oriol Anguera de Sojo, que era el governador civil de Barcelona, va decidir detenir tot el comitè de defensa i el va ficar a la presó, més de 50 persones. A la Model va haver-hi una forta repressió i a l’exterior es va convocar una vaga de solidaritat, el 6 de setembre. Va haver-hi un dur enfrontament amb la policia, que va ocupar la seu del Sindicat de la Construcció al carrer Mercaders. Va haver-hi set morts i 200 detinguts. Durant la Guerra Civil el carrer Mercaders es va anomenar 6 de Setembre del 1931.
Què va passar amb el local, va estar ocupat molts dies?
La seu del Sindicat de Construcció es va clausurar i se’n va fer càrrec, al cap d’uns dies, el Sindicat de Transports. El governador ho va viure com un èxit. La vaga va durar fins al desembre i es va anar diluint, tot i que algun historiador diu que va haver-hi gent que es va negar a pagar perquè creia que no era el que li corresponia fins al 1942.
Quines eren les reivindicacions dels convocants de la vaga?
L’1 de maig es va celebrar una assemblea davant del Palau de Belles Arts convocada pel Sindicat de la Construcció que va aplegar 150.000 persones, i allà es van decidir els punts: una rebaixa del 40% de tots els lloguers, la contractació del 15% dels obrers aturats, i també la millora de la higiene dels habitatges. Les primeres persones que van venir a treballar a les fàbriques de Barcelona, amb la revolució industrial, vivien en autèntiques corts de porcs. Barcelona era dels llocs on la gent moria abans de tot Espanya. Més tard, al juliol, també es va plantejar que aquell que no treballés, que no tingués ingressos, no havia de pagar el lloguer.
La vaga i la repressió es van donar ja amb la Segona República ja proclamada.
Es va treure gent de les presons, perquè estaven abarrotades d’obrers, però els governants van considerar que els obrers anaven molt ràpid. Però és que aquests tenien fills que havien de menjar cada dia, i necessitaven que les coses fossin una mica més accelerades.
Es va aconseguir alguna de les reivindicacions amb la vaga de lloguers?
El Comitè de Defensa Econòmica va calcular que en els mesos que va durar la vaga s’havien deixat de pagar 12 milions de pessetes, que van servir per alimentar els fills dels obrers. Després van venir les rebaixes que la gent va negociar, a títol personal, amb els seus arrendadors. Va haver-hi un projecte de l’Ajuntament de Barcelona molt maco que plantejava socialitzar molts edificis, en què el lloguer fos per pagar el deteriorament de les cases, però això no va tenir recorregut. Per a mi, el Comitè de Defensa és avui el Sindicat de Llogateres.
Quin paral·lelisme troba amb el moment actual?
Jo crec que el problema econòmic d’avui supera amb escreix el d’aquella època. És bestial el que passa ara. Ara la gent necessita dos sous per pagar un lloguer. No ho puc arribar a entendre. El mal que està fent això a la societat, i que no hi hagi cap polític amb capacitat de posar fre a aquesta història és impressionant. En aquell moment jo crec que era difícil, però van sobreviure. I el franquisme ho va pal·liar una mica.
Creu que avui es donen les condicions perquè es repeteixi una vaga de lloguers com aquella?
Socialment és difícil, però jo crec que la gent del Sindicat de Llogateres té una capacitat intel·lectual i de coneixement molt gran. És indigne que aquest país estigui controlat per especuladors, no per la gent que té capacitat intel·lectual o de gestió. És increïble com s’està deixant que un país sigui dels especuladors.
Vostè ha estat president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular.
Aquest ateneu, centenari, tenia l’objectiu de ser una universitat popular. La primera vaga general de Barcelona, el 1902, va ser un desastre per als obrers. Una bona part d’ells van considerar que l’havien perdut per falta de coneixement. I a partir d’aquell moment és quan van decidir crear un Ateneu Enciclopèdic Popular amb l’objectiu d’autoeducar els obrers.
Què l’ha empès a fer divulgació històrica, sobretot de l’anarquisme a Barcelona?
Jo em dedicava a fer exposicions, i no pensava a escriure gaire, escrivia en llibres col·lectius. Fins que una sèrie de companys anarquistes com l’Abel Paz em deien que escrigués perquè, si no, ens canviarà la història. Només havia escrit un llibre als anys vuitanta sobre l’efervescència social dels anys vint i el pistolerisme, i em vaig animar a escriure a partir del 2012. Jo he nascut al Raval i treballava a la construcció. Vaig ser secretari d’organització de la CNT a la Federació Local de Barcelona i vaig conèixer molts d’aquells moviments. Em vaig implicar perquè al final estimes les companyes i companys. Ja no queda ningú aquí d’aquells que ens explicaven històries i jo era dels pocs que aguantava.
Ha viscut la transformació del Raval.
Jo vaig marxar el 1982 al Poble-sec però la meva mare hi va viure fins al 1995. Al Raval el meu pare tenia un magatzem i el meu tiet, un bar. El meu pare mai va voler marxar del Raval. Tenia un equip de futbol, els xavals em deien que era el seu pare, perquè tots allà tenien el pare a la presó, afusellat o a l’exili. Estava tot molt barrejat, hi havia l’equip de futbol, el bar de prostitutes. Les prostitutes jugaven a les cartes amb els iaios i llegien La Vanguardia de principi a fi i feien els mots encreuats. Les que recordo eren dones amb coneixement, però potser tenien algú a la presó.
El perfil
Del Xino a la CNT
Manel Aisa Pàmpols va néixer el 1953 en el que llavors era el barri Xino de Barcelona. Vivia de petit al carrer de la Cadena, que va desaparèixer per permetre l’obertura de la rambla del Raval. Es va interessar aviat pel moviment anarquista i va ser membre de diversos col·lectius llibertaris, com el de Sant Antoni-Xino, iniciat el 1976. També va exercir com a secretari d’organització de la federació local de la CNT entre els anys 1977 i 1978. Va ser seguidor del corrent autodidacte de l’anarquisme dels anys vint, i no es considera historiador perquè no ha seguit els estudis. Es va implicar en el Centre de Documentació Històric Social i en l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, que va presidir durant 20 anys i va col·laborar a impulsar. Ha estat comissari de diverses exposicions i ha escrit diversos llibres. A banda del que recull la vaga de lloguers del 1931, és autor de Tiempo de generosos y cautivos anarquistas, Ada Martí Vall, el sueño de la conciencia libre, Anarquisme i municipalisme al segle XXI i Estimat carrer Aurora, entre d’altres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.