La monarquia
Lluís Simon
De Felip V a Sixena
Lleida, en aquest cas el seu Bisbat de Lleida, ha estat històricament a mercè de l’Estat espanyol, i per això plora la criatura de Sixena, per molt que fossin uns milicians republicans els que incendiessin aquell monestir. La segregació final de les parròquies que van passar al Bisbat de Barbastre-Montsó només va ser el penúltim episodi. L’últim l’estem veient aquests dies. Què pensaria Simó de Berenguer IV si aixequés el cap davant el sotmetiment a Castella d’una institució religiosa i històrica d’aquesta magnitud.
Va ser el bisbe Francesc Solís i Herbàs –a l’infern sia– qui va protagonitzar un dels actes de capitulació més deplorables de la història de Lleida i tal volta de tot Catalunya. L’onze de novembre del 1707, en plena festivitat de Sant Martí, va lliurar-se a Felip V perquè el Borbó pogués arrasar els seus enemics des de la mateixa Seu Vella, que es va convertir en un edifici militar. Això, és clar, sense comptar el resultat final de la Guerra de Successió, el Decret de Nova Planta. El palau episcopal també va ser enderrocat. El bisbe, covard, va fugir a Montsó i va acabar morint el 1714, quan les tropes borbòniques assetjaven Barcelona. Fins al 1735, amb l’arribada del bisbe Galindo, el bisbat no va restablir la seva seu a Lleida.
Els reis castellans, que no han pagat mai traïdors, van negar-se reiteradament a restituir la catedral, convertida durant dècades en caserna militar, fins al 1761.
Un altre bisbe de Lleida va haver de fugir de la ciutat, Jeroni Maria de Torres. Es va posar al costat d’un altre Borbó d’infaust record, Ferran VII, davant el perill que les tropes del “republicà” Napoleó arribessin a la ciutat. Es va exiliar a Mallorca mentre els seus feligresos patien les conseqüències d’aquell conflicte militar.
Això sí, el bisbat va ser durant segles un símbol dels Països Catalans i de la corona catalanoaragonesa perquè abraçava territoris naturals de parla catalana, més enllà del principat. Però un altre cop la resistència dels seus bisbes va ser mínima quan l’episcopat espanyol va exigir aprofitant el seu poder durant la dictadura la segregació de les comarques de la Franja de Ponent. L’èxit final de la separació va posar punt final a la història compartida entre el bisbat lleidatà i la Franja. No només es tractava d’esborrar de la faç de la terra qualsevol vestigi de l’antiga Corona d’Aragó, sinó d’aconseguir que fossin els mateixos aragonesos els més furibunds anticatalanistes que hi ha hagut mai.
La massacre
El setge de Felip V a Lleida és l’episodi més tràgic de la ciutat. El rei es va presentar amb un exèrcit de 25.000 soldats, que van trobar la resistència d’unes tropes que no arribaven a les dues mil persones, moltes sense preparació militar. Amb tot, només la falta d’aigua i una epidèmia de disenteria van provocar la rendició davant el rei. Es calcula que la ciutat va passar de tenir 6.000 habitants a tenir-ne només 2.400. Abans de l’assalt, es van bombardejar les muralles i es van cremar tota mena d’edificis, com el convent del Roser i l’hospital de Santa Maria.
Molts civils s’hi van refugiar amb la vana esperança que es respectarien aquells espais. La resistència va durar gairebé un mes, però finalment, com totes les altres grans ciutats i pobles del país, van capitular.
El rei, mut sobre el català
Tot i que Felip VI galleja de saber el català i que les seves filles (diuen) també n’estan aprenent, la seva actitud envers les aspiracions a l’oficialitat a Europa és de passar de tot. Un debat que li fa nosa i mandra. Probablement pensa com Vox i el PP. Diners malgastats per fer feliços els sediciosos catalans. Ni una paraula aquesta setmana en la trobada amb Ursula von der Leyen sobre els milions de parlants de la seva “monarquia” que estan exclosos d’un dret universal. Això sí, cants a la necessitat d’un rearmament global europeu. Més tancs i més incultura. Aquest és el discurs del preparao quan va pel món. Començo a entendre que no el pugui aguantar ni la seva dona.
Retorn a Portugal
Alguns digitals espanyols ja preparen l’operació retorn de Joan Carles I a la península Ibèrica. Ja que no el volen a Madrid, la seva idea és instal·lar-se a Portugal, on va viure de petit amb el seu pare, Joan de Borbó. Va ser allà on va matar (sense voler, segons les fonts oficials) el seu germà quan tots dos eren uns marrecs. Lluny dels seus amics i les xefles a Galícia, s’ha afartat de viure a Abu Dhabi. Vol continuar navegant a Galícia, rebre les visites de les seves filles i els nets que encara el suporten i tenir al costat els metges de confiança, perquè el senyor ja té una edat.
