Beatriz Fernández
Directora d’Arrels Fundació
“El seu dia a dia al carrer és veure com poden sobreviure”
“La percepció dels educadors és que hi ha més espais que es van omplint on veuen les mateixes persones que busquen refugi”
“S’ha de canviar la mirada, no tan assistencial, d’oferir albergs temporals, alimentació o estades en allotjaments”
A partir dels sis mesos vivint al carrer s’entra en una roda, i costa sortir-ne per molta voluntat que hi hagi
Sembla una obvietat, però el que necessiten és un sostre i enfocar el tema de l’habitatge
Hem de pensar que l’espai públic, a més de les agressions, tampoc és segur en clau climatològica
Els oferim aquest acompanyament per crear un vincle i guanyar la confiança que han anat perdent
Al barri del Raval hi ha el centre obert d’Arrels, on cada dia s’apleguen persones que dormen al carrer. Alguns hi deixen les pertinences, es dutxen o xerren una estona fent un cafè amb els voluntaris. Parlem amb la directora d’Arrels, que fa un any va assumir el càrrec.
Torneu a sortir al carrer per fer enquestes als que dormen al ras. Segons el vostre últim recompte, eren 1.384 persones. Creieu que estem pitjor?
Són les persones de l’últim recompte, que es va fer fa dos anys, però l’Ajuntament avui ja dona una xifra superior a partir d’una mitjana mensual: són unes 1.400 persones dormint al carrer. La percepció dels nostres educadors és que hi ha més espais que es van omplint, on veuen les mateixes persones que busquen refugi.
Alerteu que cada cop hi ha més joves i que estan desatesos pels serveis socials.
És el que vam posar en relleu el 2023 després de fer les enquestes a 685 persones, un nombre molt superior que altres anys i que ens va permetre contactar amb moltes més persones joves i dones que es trobaven en aquesta situació i que desconeixien els recursos.
I com és la situació d’aquests joves per acabar al carrer?
Fa poc temps que viuen al carrer i desconeixen com funciona el circuit i els serveis socials on adreçar-se. Com més temps fa que vius al carrer, més coneixes el sistema. Estem parlant d’una població d’entre 18 i 29 anys, i això vol dir joves que acaben d’arribar, però d’altres que no tenen manera de sortir-ne.
Pregunteu quant temps fa que viuen al carrer. S’està allargant, aquesta situació?
Volem dades objectives i el temps que fa que viuen al carrer és important, com l’últim cop que van anar a un centre de salut, o van tenir visita amb un treballador o sistema social. La mitjana de temps és de quatre anys i tres mesos. A partir dels sis mesos, s’entra en una roda, i costa sortir-ne per molta voluntat que hi hagi. Imagina’t quatre anys com ha de costar sense un suport o xarxa social. És molt difícil.
La pandèmia va portar més gent al carrer?
La pandèmia va afavorir que gent que vivia a precari en espais compartits o en habitacions fos abocada al carrer pels propietaris. Això es va notar molt en els allotjaments que es van obrir de molta urgència perquè ens explicaven que feia molt poc que eren al carrer. Fins ara no hem fet l’associació dels que van acabar o continuen al carrer, però en els recomptes sí que tenim més gent dormint al ras de manera sostinguda.
Que ningú dormi al carrer com proclameu des d’Arrels cada cop és més difícil.
Correcte. Tenim molts factors perquè algú acabi al carrer, des dels personals fins als estructurals... S’ha de canviar la mirada, no tan assistencial, d’oferir albergs temporals, alimentació o estades en allotjaments de curta durada. Entenem que a una persona que fa tants anys que viu al carrer és l’única cosa que li pots oferir, però si després d’aquesta estada limitada no hi ha res més, algú se’n sortirà però la resta tornaran al carrer. Sembla una obvietat, però el que necessiten és un sostre i enfocar el tema de l’habitatge.
Com ho plantegeu, en la situació d’emergència residencial?
S’ha de veure quin tipus d’habitatge, perquè no és qualsevol: ha de ser assequible, ha de ser social, ha de ser estable. Insisteixo que les persones que tenen un recurs residencial de sis mesos tampoc és la solució perquè s’han de recuperar moltes altres coses. Finlàndia, que ha eliminat el sensellarisme, és el paradigma. Tenim una proposició de llei que ha de garantir recursos residencials dignes per a aquestes persones. S’han de tenir en compte i que també tinguin maneres d’accedir a promocions d’habitatge.
A Catalunya la llei per fer front al sensellerisme està encallada. Es torna a començar de zero?
Sí i no. El debat a la totalitat ja s’ha passat i ara torna a nomenar-se, dins la comissió de Drets Socials, un relator i sí que han de treballar la llei una altra vegada els ponents i els diputats. Va ser un procés molt lent en clau de compareixences i ara el compromís és agilitzar i que es facin per escrit. La llei l’entrem per segona vegada al Parlament si som optimistes que tirarà endavant i que s’aprovi el 2026. Hi ha coses que s’estan fent, però d’altres en què s’haurà de veure com s’aplica. Sense dotació econòmica, quedarà en paper mullat i en un document de bones intencions.
La resposta de l’administració veieu que queda curta?
Tenim eines com el pla d’acció per a l’abordatge del sensellarisme als municipis, que és el document governamental per al 2022-2025. Acaba aquest any, però no s’hi han abocat recursos per resoldre el tema de l’habitatge. Només s’ha avançat en una part social pel finançament dels ajuntaments que voluntàriament han fet recomptes de gent dormint al carrer. En clau d’entitats, ens queixem que les subvencions no poden ser l’única via per dependre de recursos per finançar habitatge.
Les entitats no us desanimeu veient l’espiral de pobresa?
La virtut és que som allà on ningú hi és i, en el tema de les persones sense llar, és més que evident. Les institucions promotores de la llei estem oferint allotjament quan l’administració no compra o no posa a disposició allotjament per a casos sense sostre. Estem fent l’acompanyament i ens trobem que els ajuntaments només tenen pisos d’emergència que són temporals.
Cada municipi hauria de garantir aquests espais residencials?
Ara mateix la competència, en clau de sensellarisme, la tenen els ens locals. Per tant, implica que cada municipi faci un recompte per saber quantes persones té dormint al carrer i les necessitats per articular polítiques. La política o la proposta a priori de la llei és fer espais, prioritzant les persones que es troben en situacions de més vulnerabilitat.
Us han consultat com es fan els recomptes des dels municipis?
A través d’aquest marc programa, hi ha la fitxa 48, que estableix el finançament per a aquests recomptes. Estem oberts per si algú vol fer-lo o necessita acompanyament o assessorament. Sí que tenim ajuntaments que ens ho han preguntat i veiem que s’està fent en alguns municipis. Ara falta que aquestes dades es facin públiques per dimensionar la fotografia.
Les entitats parleu de 18.000 persones sense sostre a Catalunya. Com se sobreviu al carrer?
És el seu dia a dia, veure com poden sobreviure. Com poden trobar un lloc on dormir, rentar-se... O caminar quilòmetres perquè no tenen manera de moure’s. Hi ha moltes coses que les tenen molt organitzades, com ara buscar-se la vida per esmorzar, dutxar-se, deixar les coses, dinar, descansar i dormir. I això no està en un mateix lloc, encara que hi ha equipaments, a la Zona Franca o Nou Barris, no tenen tots els serveis.
Què és el que més urgeix?
Deixar les pertinences a les consignes de manera gratuïta i sense límit en el temps. A Arrels en tenim una, però s’hauria d’ampliar aquest servei a la ciutat. Això evitaria el problema dels embalums que amunteguen al lloc on dormen i que abandonen quan van a esmorzar o cap al centre. A Barcelona ens trobem amb neteges de l’espai públic, on intervé la Guàrdia Urbana per queixes dels veïns i la brigada ho llença tot. Es deixa encara més desprotegida la persona que ha de tornar a dormir al carrer i que moltes vegades perd la documentació, medicaments, papers de cites que tenia pendents. Una de les coses que més donem al centre obert són mantes i sacs de dormir, tant sigui estiu com hivern, per protegir-se, faci fred o calor.
Us queixeu que s’activin recursos depenent del termòmetre per onades de fred o calor.
Els carrer és molt dur a l’hivern, però també el canvi climàtic que estem patint les persones del carrer el noten moltíssim. Ja veurem aquest estiu, però els episodis de sequera s’aniran repetint i s’ha de preveure per les insolacions i més cops de calor. L’any passat, amb les dutxes de les platges i les fonts tancades, ho van patir de valent. Hem de començar a pensar que l’espai públic, a més de les agressions amb què es troben, tampoc és segur en clau climatològica.
Les agressions al carrer hi són en un moment en què hi ha més discursos d’odi. Us preocupa?
Hi ha molta infradenúncia de les agressions que reben persones al carrer. Tots els que treballem amb col·lectius vulnerables estem en alerta de quins són o poden ser els discursos que es fan des d’aquestes posicions del que és diferent, ja sigui per origen, per situació econòmica, per raça, per idioma... El que es veu diferent és allò perillós.
Prioritzeu les persones que es troben en pitjor situació?
No podem arribar a tot. Una cosa és el que fem al carrer i aquí, al centre obert. Els companys educadors de carrer són els que coneixen sobre el terreny i entren en contacte amb les persones que veuen diverses vegades i que, per edat, per situació personal i per determinades dinàmiques, detecten que són més vulnerables. El que els podem oferir és aquest acompanyament per crear un vincle i guanyar la confiança que amb els anys han acabat perdent. S’ha de treballar, aquest vincle, que pot ser més o menys intens, per veure les necessitats i què podem fer.
El centre obert sempre es veu ple i amb molta activitat.
És l’espai d’estada, un lloc segur i lliure d’agressions on poden descansar, guardar documentació, dutxar-se, carregar el mòbil o rentar la roba. N’hi ha que venen cada dia i hi troben un acompanyament des del respecte.
Teniu uns 400 voluntaris, que són l’essència de l’entitat.
Som una entitat en què el gros són els voluntaris, més que professionals. És un valor per a les persones que estan soles i veuen com són al seu costat i els dediquen el seu temps a canvi de res, perquè els dona la gana. Tenim molta ciutadania compromesa que vol canviar les coses. La sensibilització la fem a través dels mateixos voluntaris, que expliquen el que es troben cada dia i el que fan aquí.
S’ha perdut la por d’aturar-se i escoltar qui dorm al portal?
El voluntariat transmet aquesta idea que les persones es troben en aquesta situació de carrer, però que això es pot revertir. És important fer-los visibles i aturar-s’hi, encara que sigui amb un hola o dient-los “bon dia”. S’ha de veure que són les víctimes i, com ens recordava en Gabriel, un dels usuaris, que va morir fa uns anys, tots podem estar més a prop de caure al carrer que no pas de tenir un iot. Anar enrere és més fàcil del que ens pensem.
El perfil
Una visió femenina
Beatriz Fernández (Barcelona, 1977) va assumir l’estiu passat la responsabilitat de dirigir Arrels en substitució de Ferran Busquets, que feia dotze anys que estava al capdavant de l’entitat. Fa 37 anys que Arrels atén persones que dormen a la intempèrie dels carrers de Barcelona i s’ha convertit en un referent de l’atenció al col·lectiu. Advocada de formació i professió, Fernández col·laborava en una entitat de dones i infants al barri del Raval i el 2002 va entrar a formar part de l’equip jurídic d’Arrels, on va acabar assumint tasques de gestió interna.
Una nova mirada femenina que posa l’atenció a la cura, a l’acompanyament i a crear aquest vincle amb les persones que viuen sense res. “Hi tenim un compromís, que és de per vida, fins al final”, diu conscient de la tasca ingent del voluntariat, majoritàriament femení. Al costat d’altres entitats socials, el seu repte és continuar “picant pedra” perquè l’administració els escolti per la seva expertesa i coneixement de les necessitats dels qui estan al carrer. Arrels té 262 persones allotjades en habitatges de llarga estada en un moment en què l’increment de la vida en dispara les despeses. L’entitat té un pressupost de 6 milions d’euros, gràcies sobretot a les aportacions i donacions que els fan ciutadans i empreses del sector privat.
La directora d’Arrels percep un punt d’inflexió des de la pandèmia, que va portar més gent al carrer. “Hi ha moltes xarxes veïnals que són proactives a l’hora de defensar els drets de les persones en aquesta situació”, diu sobre un col·lectiu que “no desapareixerà”. En espera que tiri endavant al Parlament la llei per combatre el sensellarisme, alerta del to “bel·ligerant” tant de Vox com d’Aliança Catalana, qüestionant que la llei s’adreci tant a persones d’aquí com estrangeres. Segons els recomptes d’Arrels, un 70% de les persones sense llar als carrers de Barcelona són estrangeres.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.