Egipte, dels faraons a Mo Salah

L’antic Egipte és una cultura que provoca fascinació a tot arreu. Va ser una de les primeres grans civilitzacions de l’antiguitat i té dos trets diferencials comparada amb d’altres: va tenir una durada de tres mil·lennis i se n’han conservat i descobert moltíssims monuments, temples, tombes i objectes que en altres cultures només ens podem imaginar perquè no en queda gaire res. De fet, a tot el país hi ha moltes excavacions en marxa amb arqueòlegs de tot el món, ja que l’egiptologia és una branca de la història i l’arqueologia present en universitats dels cinc continents.

Aquesta disciplina va néixer a principi del segle XIX, quan els savis que van acompanyar Napoleó en la seva famosa expedició van escriure la monumental obra Description de l’Égypte al llarg de 20 anys, del 1809 al 1829, que va tenir molta difusió i èxit. Una segona empenta la va donar l’arqueòleg Howard Carter l’any 1922, quan va descobrir la tomba de Tutankhamon amb tots els tresors a dins.

Els darrers anys he estat dos cops a Egipte. El primer cop, vam fer una primera parada al Caire per veure el Museu Egipci i les piràmides i una segona etapa al sud, on vam fer un creuer pel Nil i vam visitar Assuan, Luxor i els seus temples, la vall dels Reis i la de les Reines i l’impressionant monument a Abu Simbel. La segona vegada va ser un viatge al sud del Sinaí per fer snorkeling o immersió lleugera al mar Roig.

El Caire, la capital d’Egipte, és una megalòpoli que té uns 16 milions d’habitants, si tenim en compte tota l’àrea metropolitana, la més important del continent africà. El cèlebre Museu Egipci, que data del 1902, estava molt desendreçat quan el vam visitar, ja que el govern n’ha fet construir un de nou als afores, al costat de les piràmides de Guiza (la seva inauguració s’ha anat retardant al llarg dels anys) i també fa anys que estan de trasllat: el museu tenia moltes vitrines buides i caixes a tot arreu. A Guiza, a prop del Caire, hi ha les piràmides i l’esfinx, que realment impressionen quan un les veu. Hi vam anar de dia i també de nit, per veure un espectacle de llum i música. Són antiquíssimes, fetes construir per faraons que van viure fa uns 5000 anys, i quan l’historiador grec Heròdot les va visitar fa 2.500 anys ja eren antiguitats. Són l’única de les set meravelles del món antic que es conserven. Quan fa més de dos segles Napoleó i els seus exèrcits les van visitar, l’emperador va fer estudiar-les als experts que l’acompanyaven i fins i tot va passar la nit dins d’una, tot imitant Juli Cèsar i Alexandre el Gran en època antiga. Després de dormir-hi dins, Napoleó va sortir-ne de matinada tot pàl·lid dient que no explicaria el que havia vist perquè ningú no el creuria; el que va veure ha quedat com un misteri de la història. A prop hi ha Saqqara, que deu ser la necròpoli més gran i antiga del món; els egipcis hi han enterrat els morts durant 50 segles. A banda de la famosa piràmide esglaonada, hi ha incomptables tombes, i constantment en descobreixen de noves.

En època antiga, Egipte va tenir dues ciutats importants: Memfis al nord i Luxor, l’antiga Tebes, al sud. Els dos temples que han sobreviscut a Tebes són el de Luxor i el de Karnak, tots dos extraordinaris, amb l’avinguda de les esfinxs que els comunica. A Luxor, també vam estar en un barri on tots els comerciats eren coptes, els cristians d’Egipte, que suposen un 10% de la població, que no són pas pocs; tenint en compte que el país té 114 milions d’habitants, els cristians són uns 11 milions aproximadament, la comunitat cristiana més gran de l’Orient mitjà, dividits entre ortodoxos i catòlics. Es pot saber fàcilment si un egipci és copte pel seu nom: traduïts a l’anglès es diuen Michael, Peter o John. Tenen esglésies cristianes i fan les seves cerimònies en àrab perquè el copte és una llengua morta, tot i que encara té un ús litúrgic, com el llatí a Europa en el passat.

A prop de Luxor, hi ha la vall dels Reis i la de les Reines. Allà s’enterraven els monarques d’ambdós sexes i és on, fa una mica més d’un segle, l’arqueòleg Howard Carter va trobar una tomba intacta, que no havia estat saquejada: la icònica, famosa i admirada toma del faraó Tutankhamon. Malgrat ser la més famosa, però, no és pas la més bonica, ja que sembla que van tenir poc temps per construir-la, i n’hi ha de més grans i més ben decorades. Totes les tombes tenen una estructura similar: baixes unes escales, recorres un llarg passadís i, després, et trobes amb unes quantes estances amb parets i sostre pintats amb jeroglífics. De la vall de les Reines destaca l’espectacular temple de Hatxepsut, excavat en part a la roca i, en part, construït fora de la paret de la muntanya.

De Luxor parteixen els vaixells que remunten el Nil cap al sud, amb aturades als temples d’Edfú i de Kom Ombo, a la vora del riu. La parada final del creuer és la ciutat d’Assuan, famosa per l’enorme embassament que hi ha, construït fa sis dècades pel govern de Nasser. Durant mil·lennis, les crescudes del Nil portaven inundacions i víctimes i la construcció de la presa va permetre evitar-les i controlar el cabal del riu. Per respectar les obres de l’antiguitat, el govern va traslladar tota una muntanya on es troba el monument d’Abu Simbel, fet construir per Ramsès II. Abu Simbel es troba a gairebé 300 quilòmetres al sud d’Assuan, gairebé tocant amb la frontera amb el Sudan. És lluny i cal travessar un bon tros de desert, però val la pena: hi ha quatre estàtues colossals de Ramsès II esculpides directament a la muntanya i, a dins, hi ha baix relleus molt ben conservats, entre els quals destaca els que representen la victòria dels egipcis sobre els hitites en la batalla de Cadeix. El temple va quedar sepultat per la sorra més de 3.000 d’anys, fins que, fa dos segles, un explorador suís el va redescobrir.

L’Egipte contemporani també té una història interessant. Va declarar la guerra a Israel quan aquest estat es va fundar després de la Segona Guerra Mundial, i un dels líders més bel·licosos que va tenir va ser Gamal Abdel Nasser, que després del fracàs militar de la guerra dels Sis Dies (1967) ja no va aixecar el cap i va morir d’un infart tres anys més tard. El seu successor, Ànwar al-Sadat, va canviar de política, fet que va portar als acords de Camp David (1978), que van dur la pau entre Israel i Egipte, sota els auspicis del president nord-americà Jimmy Carter. El 1981, un islamista radical el va assassinar durant una desfilada militar al Caire. Els egipcis han conservat al mateix lloc i restaurat la tribuna on es trobava el mandatari assassinat i, al davant, han construït la tomba al soldat desconegut i la de Sadat, amb una flama que mai no s’apaga. Quan la vam visitar, el guia ens deia que Sadat és respectat pels egipcis, però la figura més admirada és la de Nasser, un símbol de l’orgull nacional, tot i que ja feia 50 anys que era mort.

Atesa la gran importància del turisme, el govern ha destinat des de fa anys molts recursos a la seguretat. Durant el viatge en grup al sud d’Egipte, vam estar acompanyats sovint per un policia de paisà amb la metralleta a la mà. En el viatge que vam fer a Xarm al-Xeikh, per fer immersió lleugera al mar Roig, els autocars turístics anàvem en comboi, escortats per la policia o l’exèrcit, i sovint trobàvem controls a la carretera. Els atemptats islamistes que hi van tenir lloc fa 20 anys, l’any 2005, van deixar 90 morts i 150 ferits, i des d’aleshores la seguretat s’ha multiplicat. Aquest punt del sud del Sinaí és un dels millors del món per fer immersió per la varietat espectacular de fauna marina que s’hi pot observar, i milers de turistes hi van al llarg de tot l’any pel bon clima que hi ha.

Egipte té una història llarga i interessant que es remunta a cinc mil·lennis enrere. Ara bé, l’heroi nacional d’avui dia, la persona més admirada, que fa anuncis de tot tipus de productes i tothom lloa és el futbolista Mo Salah, que juga actualment amb el Liverpool. Quan aquest equip juga, el país s’atura i tothom és davant del televisor, ja sigui a casa, al bar o en una botiga. Mo Salah, sens dubte, és el faraó del segle XXI.