“Al principi no sabíem què era el ‘Tomicus’ i ara ja hi somiem”

Els experts diuen que sí, però jo vull ser posi­tiu. Seria una pena després del cost i els esforços que hi estem posant. Hi haurà un canvi de vege­tació i d’arbrat i això ja ho estem veient al solell, on l’alzina, que fins ara s’ama­gava sota el pi, està pujant.

No s’ofega, és una llàstima. Hau­ria de ploure molt més per enfor­tir aquests arbres que patei­xen la sequera del sub­sol, on tenim 6 mes­tres de sauló del qual tots han de xuclar i no hi ha prou aigua per a tots. Són bos­cos molt bruts on s’han de fer acla­ri­des perquè hi ha massa arbres per hectàrea.

Està cor­rent i m’atre­veixo a dir que no ha parat en tot l’hivern perquè de glaçades n’hi ha hagut ben poques. La teo­ria que esta­ria actiu fins al febrer no ha fun­ci­o­nat perquè n’hem tro­bat tot l’any. Al prin­cipi no sabíem què era el Tomi­cus i ara ja hi somiem.

No s’ha tro­bat cap pro­ducte per rui­xar que el mati. Quan veus un pi que can­via de color, has de córrer a treure’l perquè n’hi haurà cinc al cos­tat d’afec­tats.

Des del setem­bre de l’any pas­sat, tot i que ens gua­nya i les par­cel·les afec­ta­des han cres­cut. S’ha fet feina, però encara es pot dis­tin­gir l’arbre mort de l’any pas­sat, de color gris, i al vol­tant els morts d’aquest any, de color groc i marró.

Amb els 200.000 euros n’hi haurà per fer unes 80 hectàrees més i en tenim 1.200 d’afec­ta­des. Ara no es pot parar perquè no tin­drem cap altra opor­tu­ni­tat. S’ha d’afron­tar el pro­blema i no s’hi val a car­re­gar el mort als pro­pi­e­ta­ris fores­tals.

No es pot assu­mir el cost econòmic que tenen aques­tes actu­a­ci­ons en fin­ques amb pen­dents i de difícil accés. No és ren­di­ble l’explo­tació de la fusta i ara ens costa que ens la vul­guin venir a bus­car. No es paga bé ni la fusta bona ni la que tri­tu­rem afec­tada pel Tomi­cus.

La por­tem a Palamós, on se l’enduen cap a Itàlia. També a les plan­tes de Comsa a les Bor­ges Blan­ques i a en Fama­das, a Argen­tona. A Mar­se­lla també se l’endu­ien, però ens diuen que estan satu­rats i això és molt bona excusa per abai­xar-nos el preu. Segons la distància i amb el cost del trans­port, no ens com­pensa. Tam­poc podem dei­xar la fusta al bosc perquè és un cul­tiu perquè es pro­pa­gui l’insecte.

Els incen­dis són el regal que podem tenir cada estiu. Si els bos­cos estan bruts, amb la sequera això pot cre­mar com la pólvora. Sem­blem pido­lai­res dema­nant que ens tre­guin la fusta abans de l’estiu. En tinc 300 tones dins la finca i truco cada dia. S’ha tre­ba­llat ràpid per aca­bar abans del 15 de juny, quan les bri­ga­des d’ope­ra­ris mar­xen cap al Piri­neu o França.

Ara som tres asso­ci­a­ci­ons de pro­pi­e­ta­ris. Al Maresme sud no es feia gestió fores­tal. Des dels anys cin­quanta i sei­xanta, quan es feia el car­bo­net i les fei­xi­nes per fer anar els forns de pa, que no es feia res. És un pas insig­ni­fi­cant davant de les 1.200 hectàrees afec­ta­des, però si no fem res pot­ser sí que aca­barà sent un desert. Men­tre es pugui s’ha de mirar de con­ser­var el que sigui, pins o alzi­nes.

S’ha de fer enten­dre als polítics que el bosc no només és per fer este­lles. Els pro­pi­e­ta­ris sem­bla que dema­nem cari­tat amb les aju­des quan els bos­cos són el pulmó per absor­bir la con­ta­mi­nació al cos­tat d’una gran ciu­tat. Tot­hom en dis­fruta i els japo­ne­sos diuen que va bé abraçar-se als arbres. El Maresme és una comarca turística i el que ven és la platja i la mun­ta­nya.

S’ha de mirar d’evi­tar-ho i el gremi d’hos­ta­le­ria també s’hau­ria de pre­o­cu­par i pot­ser inver­tir part dels bene­fi­cis. A la comissió que s’ha creat des del Con­sell Comar­cal s’ha par­lat, però tot­hom mira per la seva banda. Ara la platja està plena de medu­ses i al bosc se’ns moren els pins. Per ara qui hi posa diners és la Gene­ra­li­tat o la Dipu­tació, però es podrien bus­car més recur­sos a Europa.

Està parat. Ara s’està enge­gant un estudi amb la uni­ver­si­tat per saber com afec­tarà la vege­tació del Maresme el canvi climàtic que alguns encara posen en dubte. Si ara tenim 1.300 peus per hectàrea pot­ser han de ser 300 i poder sobre­viure.