“Estem a les portes d'una catàstrofe”

Fa uns cinc anys. Va entrar a través de la fron­tera fran­cesa. Allà el tenien detec­tat des del 2004. El pri­mer niu es va tro­bar a l'Empordà però ràpida­ment es va esten­dre per la Gar­rotxa, que és més humida. Va entrar per Sader­nes i es va esten­dre seguint el Lli­erca. D'aquí ha con­ti­nuat este­nent-se cap a la Selva, espe­ci­al­ment a l'àrea de les Gui­lle­ries, que està infes­tada de nius.

Això és el que pen­sa­ven, però ja se n'han tro­bat a Gra­no­llers i no fa pas gaire s'han detec­tat nius a Sant Joan de Vila­tor­rada, a tocar de Man­resa. En poc temps ha avançat més de cent quilòmetres.

Els fran­ce­sos no han acon­se­guit atu­rar-la i això que dis­po­sen de més recur­sos que nosal­tres. Els api­cul­tors fran­ce­sos s'han de des­plaçar vora mar, que és l'única zona on els eixams poden sobre­viure.

Crec que són cons­ci­ents del perill que repre­senta però no dis­po­sen dels mit­jans per posar-hi remei. Ara han pas­sat la pilota als ajun­ta­ments i con­sells comar­cals, que encara dis­po­sen de menys recur­sos. A dia d'avui, els api­cul­tors estem fent la feina gai­rebé en soli­tari. Hi ha molta gent dis­po­sada a par­ti­ci­par en bri­ga­des de volun­ta­ris, com al País Basc, però han de dis­po­sar d'equi­pa­ments i eines per poder actuar i des­truir els nius, ja que es tracta d'una feina molt peri­llosa.

El poder de des­trucció d'aquests insec­tes és enorme. No tan sols maten les abe­lles i altres insec­tes sinó que ata­quen direc­ta­ment la fruita. Tenim infor­ma­ci­ons de caçadors que, després de matar un sen­glar i per­dre'l, quan el tro­ben al cap d'uns dies no en queda res; ha estat devo­rat com­ple­ta­ment per la Vespa velu­tina. Ata­quen direc­ta­ment la fruita i poden men­jar la carn perquè dis­po­sen d'unes mandíbules molt pode­ro­ses. Si no hi ha insec­tes no hi ha pol·linit­zació i si no hi ha pol·linit­zació tot el món vege­tal se'n res­sent. És el pro­blema ambi­en­tal més greu que tin­drem en un futur imme­diat. Estem a les por­tes d'una catàstrofe. Des de l'admi­nis­tració ens acu­sen d'alar­mis­tes però això és el que estem veient dia a dia, que l'expansió dels nius d'aquesta espècie és rapidíssima. A França, l'api­cul­tor petit i mitjà pràcti­ca­ment ha des­a­pa­re­gut i aquí anem pel mateix camí. Els fran­ce­sos ens estan com­prant mel i, sobre­tot, eixams per poder man­te­nir l'espe­cie. Els api­cul­tors ens dedicàvem a pro­duir mel però dar­re­ra­ment hem d'esmerçar molts esforços i molta mel a pro­duir eixams que subs­ti­tu­ei­xin els que es van morint.

Se situa a l'entrada del rusc, a la piquera i es menja les abe­lles que van sor­tint a una velo­ci­tat que l'ull humà no és capaç de cop­sar. Ho hem hagut de fil­mar per com­pren­dre com fun­ci­o­na­ven. Arriba un moment que les abe­lles se sen­ten tan amenaçades que ja no sur­ten del rusc, la qual cosa vol dir que ja no hi entra men­jar ni, sobre­tot, aigua, que és impres­cin­di­ble per a la seva super­vivència. A poc a poc el rusc es va debi­li­tant i les abe­lles es van morint. Lla­vors la vespa entra al rusc i cul­mina la matança. Els tallen el cap i s'empor­ten la part del tòrax on hi ha la mel. Tot i que ho fan amb altres insec­tes, les abe­lles són les que més les atre­uen. Ins­tal·lem tram­pes per aga­far-les i con­tro­lar-ne l'expansió i hem com­pro­vat que prop dels eixams se n'aga­fen més.

El que s'ha fet fins ara és detec­tar els nius i des­truir-los, una tasca que cal fer amb molt de compte ja que és peri­llosa. També hem inten­tat pro­te­gir les cai­xes però no ens n'hem sor­tit. Dar­re­ra­ment els api­cul­tors giro­nins hem tro­bat un mètode que està fun­ci­o­nant molt bé per des­truir els nius de les ves­pes. Es tracta d'aga­far unes quan­tes ves­pes vives, tallar-los les potes del dar­rere i rui­xar-les amb unes pólvo­res insec­ti­ci­des. Les ves­pes, en sen­tir-se feri­des, van direc­ta­ment al niu i si tan sols n'entren dues o tres, al cap de poc ja veus que les altres ves­pes van sor­tint tre­mo­lant i aca­ben morint. Aquest sis­tema fun­ci­ona fins a mit­jans d'agost. A par­tir d'aques­tes dates el ritme de subs­ti­tució és tan alt que no acon­se­guei­xes gaire res. És l'única manera eficaç que conei­xem per llui­tar-hi i cal dir que aquest sis­tema s'ha gene­rat a les comar­ques giro­ni­nes. Hi ha mol­tes asso­ci­a­ci­ons d'api­cul­tors de la resta de l'Estat espa­nyol i de tot el món que ens estan dema­nant infor­mació sobre aquest mètode. Hem tin­gut el lloc web col·lap­sat.

Sí. Acos­tu­men a ser molt grans, arro­do­nits i te'ls tro­bes pen­jats als llocs més increïbles. Hem tro­bat nius a les parts més altes de les tor­res d'alta tensió i també de sub­ter­ra­nis, però el més habi­tual és que esti­guin pen­jats dels arbres. Estan fets de fulla mas­te­gada i com­pac­tada amb saliva i el freixe, el roure i el faig estan entre els seus arbres pre­fe­rits. Estan molt ben aïllats, tant del fred com de la calor, fins al punt que les càmeres d'infra­ro­jos no els detec­ten. Al País Basc hi ha volun­ta­ris a la majo­ria dels pobles afec­tats pre­pa­rats per des­man­te­llar els nius. Quan en detec­ten un fan una marca blanca a l'arbre i avi­sen l'Ajun­ta­ment. El cap de set­mana els volun­ta­ris el des­tru­ei­xen. Quan la feina està aca­bada, hi fan una marca negra. Aquí voldríem apli­car un sis­tema simi­lar i tenim molta gent dis­po­sada a fer-ho però no dis­po­sem dels mit­jans. Sense un bon equi­pa­ment no pots ni inten­tar-ho.

Jo mateix vaig viure una situ­ació molt curi­osa. Estàvem inten­tant aga­far ves­pes vives prop d'un niu quan, sense ado­nar-nos-en, el vam tocar i el vam moure. Ales­ho­res van començar a sor­tir milers de ves­pes que ens sobre­vo­la­ven for­mant un núvol de manera sem­blant al que fan els estor­nells. De cop va sem­blar com si comencés a ploure i resulta que ens esta­ven bom­bar­de­jant amb verí. Si aquest líquid t'arriba als ulls et que­des ence­gat durant un parell de set­ma­nes. Si et passa això quan estàs sol al bosc, ets mort. Mai no havíem vist una cosa sem­blant. Cal anar ben pro­te­git i amb la roba ade­quada, ja que tant les mandíbules com el fibló tenen una gran capa­ci­tat de per­fo­ració. Reco­ma­nem a les per­so­nes que vegin un niu que n'infor­min però que no inten­tin res. A vega­des els caçadors els des­tru­ei­xen a per­di­go­na­des des d'una distància pru­den­cial i fins i tot l'admi­nis­tració ha fet ser­vir aquest sis­tema alguna vegada, tot i que no està clar que sigui eficaç.

Des que va aparèixer el pro­blema a França no hem parat de des­plaçar-nos al país veí per veure com anava. Cada dos anys tenim tro­ba­des amb api­cul­tors de tot el món en què s'inter­can­via la infor­mació dis­po­ni­ble. D'altra banda, el secre­tari de la nos­tra asso­ci­ació, Car­les López, és un gran espe­ci­a­lista en velu­tina i gai­rebé cada cap de set­mana fa una xer­rada en un lloc de l'Estat espa­nyol. Crec que tenim bas­tanta experiència.

N'hi ha algu­nes d'anti­gues com la Var­roa, un paràsit que les des­tru­eix i d'altres més actu­als com la uti­lit­zació de deter­mi­nats pro­duc­tes químics per pro­te­gir les plan­ta­ci­ons i que són enor­me­ment agres­sius per a les abe­lles. Alguns països com França ja han pres mesu­res i sem­bla que aquí també els volen pro­hi­bir. Ja ho veu­rem. Si por­tes les cai­xes d'abe­lles prop d'un camp de gira-sols, al cap de poc les tro­baràs bui­des. No sabem exac­ta­ment per què passa però hi ha pro­duc­tes que pro­vo­quen el des­po­bla­ment de les abe­lles. A hores d'ara, però, la pit­jor amenaça per a les abe­lles és la Vespa velu­tina. El futur de les abe­lles és molt fosc i cada vegada hem de dedi­car més recur­sos a criar per man­te­nir l'espècie.

A Girona tenim uns 160 socis amb unes 15.000 cai­xes. Hi ha cinc asso­ci­a­ci­ons a Cata­lu­nya, una per cada demar­cació i una altra, l'Asso­ci­ació Cata­lana d'Api­cul­tors, for­mada per gent de dife­rents llocs. Cal­cu­lem que a Cata­lu­nya hi ha unes 150.000 cai­xes. La pro­ducció nor­mal d'una caixa en bon estat és d'uns 20 qui­los de mel a l'any. Estem par­lant d'uns tres mili­ons de qui­los de mel a l'any. El con­sum al nos­tre país és d'uns 400 grams per per­sona i any, men­tre que en alguns països euro­peus pot arri­bar als tres qui­los per per­sona.

A la Xina la vespa té un depre­da­dor impla­ca­ble que aquí no tenim: l'home. Per als xine­sos és un plat exqui­sit, espe­ci­al­ment les lar­ves, i les cer­quen amb delit. Això és un fre impor­tant al seu des­con­trol. Si ens les cruspíssim, com fem amb els car­gols, això no pas­sa­ria.