Autobusos vermells

En aquesta tar­dor de grans rebai­xes, ara ha arri­bat el torn a l'Empresa Muni­ci­pal de Trans­ports. Ens diuen que la crisi, que sem­bla no tenir atu­ra­dor, o el com­por­ta­ment sociopàtic dels mer­cats, per raons que no m'acabo d'expli­car, han triat com a objec­tiu els nos­tres modes­tos auto­bu­sos ver­mells. Aquells que ens apro­pen dels bar­ris al cen­tre i a l'inrevés; aquells que a l'estiu ens duen a la platja i tot l'any als cine­mes, cada cop més llu­nyans; aquells que es fan espe­rar més del que cal­dria però que valen gai­rebé tant com el metro... Aquells auto­bu­sos, diuen, estan en perill. I per això alguns tenen la temp­tació de pre­sen­tar-nos l'empresa muni­ci­pal com si fins ara hagués estat proveïdora d'un luxe indes­crip­ti­ble; d'un ser­vei que la nos­tra ciu­tat no es podia per­me­tre, de tan refi­nat com era; d'una excel·lència que el nos­tre nivell de desen­vo­lu­pa­ment encara no s'havia gua­nyat.

Natu­ral­ment, és men­tida. Els auto­bu­sos urbans de Tar­ra­gona mai no han estat res de l'altre món i, posats a fer llis­tes, la de les man­can­ces seria molt més llarga que la dels encerts. Però això no ens estal­via el fet que l'empresa té dèficit, cosa fatal si el mateix ajun­ta­ment amb prou fei­nes pot res­pi­rar. Pot­ser la culpa de tot ple­gat ha estat con­si­de­rar, com ho diu el mateix nom, que els trans­ports muni­ci­pals són l'afer d'una empresa, i que com a tals han de ser ges­ti­o­nats amb cri­te­ris empre­sa­ri­als. Si accep­tem aquest punt de vista estem per­duts, perquè ales­ho­res les xifres manen.

Sort que les coses no són així. Sense trans­port públic cap ciu­tat no podria exis­tir, i encara amb més raó les ciu­tats que són com la nos­tra: exten­ses i dis­per­ses, amb nuclis escam­pats com bolets per tot el terme muni­ci­pal.

Quants quilòmetres hi ha, entre el límit de Bona­vista, a ponent, i el de Fer­ran, a lle­vant? I entre el port i Sant Sal­va­dor? I què és el que fa que tots aquests indrets es puguin con­si­de­rar parts d'un tot? El trans­port públic, evi­dent­ment. Els auto­bu­sos ver­mells, que tan poc simpàtics em són a causa de la seva falta, i no pas del seu excés, ver­te­bren Tar­ra­gona i la man­te­nen en fun­ci­o­na­ment. És per això que, més que com una empresa, cal­dria veure'ls com una infra­es­truc­tura o un equi­pa­ment. Quel­com que dóna forma a la ciu­tat, com el Balcó del Medi­ter­rani o els ponts sobre el Fran­colí. Part de la des­pesa cor­rent, aque­lla que no necessària­ment ha de donar bene­fi­cis.