El passeig de Colera

De moment, un grup de veïns de Colera han posat el crit el cel. Després de molts anys d'espe­rar que es comen­ces­sin a fer les obres de remo­de­lació del pas­seig marítim, quan final­ment les màqui­nes han entrat en fun­ci­o­na­ment s'ado­nen que el que en sor­tirà de tot ple­gat pot ser un autèntic nyap. Gai­rebé un milió i mig d'euros poden ser­vir per con­ver­tir un pai­satge idíl·lic en un búnquer de ciment. Si les coses són com sem­blen i com les estan veient els que pro­tes­ten, un dels encants més valo­rats de la població –el pai­satge marítim del Pla de les Por­tes– pot que­dar ama­gat pels grans murs que s'hi estan cons­truint.

D'entrada, per­do­neu, a mi em costa d'enten­dre tot això de l'eco­no­mia, dels estal­vis, de les reta­lla­des. Quan es dei­xen de fer obres impor­tantíssi­mes arreu del ter­ri­tori a causa de la crisi, resulta que és el moment just per començar el pas­seig de Colera. Direu que només és un milió i mig. Però, home, si s'ha d'estal­viar, abans de tan­car una aula o supri­mir un llit d'hos­pi­tal, jo hau­ria dei­xat dor­mir un parell d'anys més un pro­jecte que, si bé pot ser interes­sant, no era impres­cin­di­ble. Cer­ta­ment que Colera havia estat un poble aban­do­nat de la mà de Déu i pot­ser li havia arri­bat el moment de dedi­car-li una mica d'atenció i de diners, com s'està fent. Però també és cert que el pas­seig no era pri­o­ri­tari. Ja he dit que això de l'eco­no­mia és un mis­teri per a mi, i suposo que per a molts ciu­ta­dans.

Pel que fa al pro­jecte, ja entenc que no sabrem fins al final com que­darà tot i pot­ser és massa aviat per cri­ti­car-lo. Massa aviat o pot­ser massa tard. Com deia el meu avi, Déu nos en guard d'un ja està fet. Em sumo a la per­cepció dels sig­nants del mani­fest, que no veuen clar que el pro­jecte res­pecti l'estètica del lloc més impor­tant del poble. M'he asse­gut mol­tes vega­des a les ter­ras­ses dels bars del pas­seig, n'he assa­bo­rit la pau, la pla­ci­desa, l'har­mo­nia de les línies i dels colors; el mar estès més enllà de la barana estan­tissa que sepa­rava els jocs dels infants de les bar­ques dor­mi­des al pedre­gar de la platja; la corba del cap dels Canons, fins a l'illa, amb la dis­creta estruc­tura del port. He dei­xat que el cafè es refredés a la tassa i la con­versa ami­cal s'esmorteís pro­vant d'ende­vi­nar pels dibui­xos de l'aigua els can­vis de vent. Tot això, pot­ser, que­darà ara ama­gat pel ciment de les noves estruc­tu­res, com sem­bla?

Els veïns –que s'esti­men el seu poble– dema­nen que es recon­si­deri tot el pro­jecte: que es res­pec­tin les visu­als, que es mini­mitzi l'impacte sobre el pai­satge. Dema­nen, sobre­tot, conèixer bé el que s'està fent i poder opi­nar abans no sigui massa tard. Penso que no seria difícil aten­dre les seves peti­ci­ons. Una reunió amb els tècnics feta amb volun­tat i res­pecte, podria pro­pi­ciar alguns petits can­vis que evi­ta­rien els pro­ble­mes que temen els veïns.