Pobre riu nostre

Com fa gai­rebé dotze anys (setem­bre del 2000), les espa­ses ciu­ta­da­nes en favor de l'Ebre tor­na­ran a posar-se en alt a Tor­tosa (Audi­tori Pedrell, el dis­sabte 12, a les vuit del ves­pre) per con­tra­res­tar el que s'ha ano­me­nat “ofen­siva recen­tra­lit­za­dora de l'Estat” i que con­tem­pla, entre molts altres aspec­tes, la qüestió de la gestió i con­trol de les aigües que cir­cu­len per diver­ses comu­ni­tats.

Uns matei­xos pro­ta­go­nis­tes, el PP (abans amb Aznar, ara amb Rajoy) es repar­tei­xen la res­pon­sa­bi­li­tat –amb la tot­po­de­rosa Con­fe­de­ración Hidrográfica del Ebro, a Sara­gossa, tots pres­si­o­nats pels qui recla­men més con­ces­si­ons d'aigua– d'aquesta reno­vada cen­tra­lit­zació de com­petències, que mar­gina i anul·la les capa­ci­tats autònomes per fixar, per exem­ple, els ano­me­nats “cabals ambi­en­tals” en el tram final del riu, que en la nova orde­nació dic­tada recent­ment que­da­rien bas­tant per sota dels actu­als, ja escas­sos, com es pot obser­var a sim­ple vista en el pas de l'Ebre per Tor­tosa.

El cas és que al vol­tant del nos­tre riu s'hi han aple­gat –com a mínim des de fa cin­quanta anys– les apetències de vora­ci­tat con­su­mi­dora més des­fer­ma­des: les elèctri­ques, pri­va­des o de l'Estat; les grans empre­ses cons­truc­to­res (canals de reg o embas­sa­ments); els grans grups agroin­dus­tri­als d'expor­tació; les grans com­pa­nyies d'aigües (afa­vo­rint trans­va­sa­ments) i, en fi, fins a èpoques recents, els interes­sos –no sem­pre con­fes­sa­bles– dels diri­gents de les comu­ni­tats de regants del delta, des­ti­nats més a ven­dre's els ano­me­nats “sobrants” de les seves con­ces­si­ons al millor postor (enten­gui's indústria química de Tar­ra­gona) que no a ges­ti­o­nar cor­rec­ta­ment el patri­moni hidràulic que se'ls ha con­fe­rit.

Amb la minva de cabals cir­cu­lants pel riu –pro­ducte d'uns embas­sa­ments faraònics que han impe­dit l'arri­bada de sedi­ments al delta–, els pro­ble­mes ecològics han anat aug­men­tant (sali­nit­zació, invasió d'espècies fora­nes, aug­ment d'algues per eutro­fit­zació, presència de con­ta­mi­nants agrícoles i indus­tri­als, etc.), i el resul­tat, avui, és l'estat deplo­ra­ble d'unes mas­ses d'aigua que s'assem­blen més a un llac estan­cat que no pas a un curs flu­vial en movi­ment. Ara ens tor­na­rem a quei­xar con­tra el PP (que no és pas difícil), però hauríem de pre­gun­tar-nos, a par­tir del 2003 i el 2004, amb els governs del PSOE a Madrid i del tri­par­tit a Cata­lu­nya, si s'han fet bé les coses en aquest camp de l'orde­na­ment hídric, hidràulic i hidrològic, tal­ment com en els camps energètic, urbanístic o d'infra­es­truc­tu­res.

La Pla­ta­forma en Defensa de l'Ebre –que resis­teix heroi­ca­ment les enves­ti­des d'una banda i de l'altra– ho té clar en aquesta nova assem­blea que con­voca dis­sabte: des de les altu­res polítiques, finan­ce­res i tec­nocràtiques, s'està dis­po­sat a sacri­fi­car el tram baix del riu i el delta a canvi d'un mer­ca­deig aigües amunt que ja no es farà per decret-llei, sinó pel sofis­ti­cat sis­tema de l'ago­nia lenta, això sí, degu­da­ment regla­men­tada.