“He tingut sort i crec que a tot arreu m'han fet cas”

(Riu). Els polítics són per­so­nes i hi ha de tot. Però bé, a l'admi­nis­tració, com en les empre­ses grans, cal que hi hagi un con­trol.

Sem­pre he tre­ba­llat en muni­ci­pis rela­ti­va­ment petits on la feina de l'inter­ven­tor també és una mica de gestió, vas una mica més enllà del sim­ple con­trol i fas pro­pos­tes. Quan vas just de recur­sos sol ser més com­pli­cat.

En aquest sen­tit, he tin­gut molta sort. Sí, crec que a tot arreu m'han fet cas.

Home, en els pobles rela­ti­va­ment petits, no hi ha ningú més que pugui con­tro­lar les finan­ces des d'un punt de vista tècnic.

Ara hi ha una asso­ci­ació d'inter­ven­tors que, a través de les xar­xes soci­als ens inter­can­viem impres­si­ons o fem for­mació. Però és cert, en el dia a dia estàs sol.

Jo tre­ba­llava de comp­ta­ble en el sec­tor pri­vat. En un moment deter­mi­nat em vaig deci­dir a estu­diar empre­sa­ri­als i, en haver-hi unes opo­si­ci­ons per a secre­tari inter­ven­tor, m'hi vaig pre­sen­tar i les vaig gua­nyar. Penso que si les vaig apro­var va ser, en part, perquè estava en política (mili­tava al PSC Rea­gru­pa­ment, d'en Pallach) i havia par­ti­ci­pat en una comissió de la redacció de la Cons­ti­tució. En el temari de les opo­si­ci­ons, en pri­mer tema era pre­ci­sa­ment la Cons­ti­tució i, per tant, em vaig poder defen­sar. Era el 1979, just a l'inici dels ajun­ta­ments democràtics, i la incor­po­ració de la meva pro­moció va supo­sar un canvi molt gran als ajun­ta­ments. Pensa que els inter­ven­tors que hi havia venien tots del règim de Franco.

Vaig anar a Besalú, i hi vaig estar un parell d'anys. Era l'època de l'alcal­dessa Roser Coro­mi­nas, que estava des­bor­dada perquè aquell man­dat va ser molt com­pli­cat. Després, a Mie­res i Sant Miquel de Camp­ma­jor, que eren una agru­pació de muni­ci­pis. Hi vaig estar un any. Segui­da­ment, Cor­nellà del Terri. Hi devia estar uns vuit anys. De manera paral·lela vaig col·labo­rar en el desen­vo­lu­pa­ment de la man­co­mu­ni­tat del Pla de l'Estany (que després es con­ver­ti­ria en el con­sell comar­cal) i que s'havia creat bàsica­ment per ges­ti­o­nar la depu­ra­dora. Nosal­tres vam dotar la man­co­mu­ni­tat de més con­tin­gut. En la meva època de Besalú havia estat en con­tacte amb la man­co­mu­ni­tat que havien creat a la Gar­rotxa, sobre­tot a través del meu amic Joan Vilà [inter­ven­tor de l'Ajun­ta­ment d'Olot i de la man­co­mu­ni­tat de la Gar­rotxa], i vam impor­tar el model aquí.

Sí, en aque­lla època podies fer els pri­mers cur­sos a Girona, però pels últims havies d'anar a l'Autònoma. Quan estava a Cor­nellà hi anava a les tar­des amb uns com­panys d'Olot (la Gemma Soy, en Jordi Sal­vadó i en Ramon Boada) que em reco­llien amb el cotxe. En tenir la lli­cen­ci­a­tura, a finals de la dècada de 1980 vaig poder fer les opo­si­ci­ons per inter­ven­tor. Vaig entrar i, en un prin­cipi, vaig tre­ba­llar al Con­sell Comar­cal i, al cap d'un temps, a Salt, on vaig estar deu anys, del 1990 al 2000. Ales­ho­res va que­dar bacant la plaça de Banyo­les. I fins ara.

L'Anna Puig és una molt bona pro­fes­si­o­nal, la conec bé perquè vam coin­ci­dir a Salt, on ella era tre­so­rera. Con­sells? Tots tenim la nos­tra manera de fer. Crec que ho farà molt bé.