Miquel Roca l’any 1986 va demanar al Congrés dels Diputats el canvi d’amplada de via del tren, d’ibèric a europeu, de Portbou a Figueres. Aquell any vaig votar per primer cop i l’inici de les obres del tren de l’arc mediterrani ja era exigit per CiU a un govern central. Des de llavors el PSOE-PSC ha governat 16 anys i el PP, 8, però estem igual que amb el franquisme: els alts funcionaris de l’Estat espanyol veten aquest tren de mercaderies perquè saben que, unint els ports catalans i valencians amb el cor d’Europa passant per Marsella i Lió, europeïtzarien definitivament l’economia catalana.

El 1986 el 90% del que exportava Catalunya anava al mercat espanyol, mentre que avui la relació mercat espanyol-mercats globals ja és del 50%-50%. Si aquest eix ja fos operatiu vés a saber quines demandes podríem fer-nos en relació amb un Estat ineficient i centralista que ja no seria la principal destinació dels nostres productes.

L’eix ferroviari mediterrani no és incompatible amb l’eix ferroviari atlàntic de Madrid-Euskadi-Bordeus-París. Del port de Rotterdam, per exemple, surten fins a sis grans línies de trens de mercaderies europeus i un no exclou ni limita l’altre. Desdoblar el tram de Portbou a Figueres només costa 40 milions d’euros, però aquesta tardor als pressupostos generals de l’Estat no s’hi destinarà cap partida, com tampoc no n’hi haurà per a la via única de la vergonya entre Tarragona i Castelló. El tram Sagunt-Terol-Saragossa, en canvi, l’autèntic eix mediterrani de ZP, ja ha suposat una despesa de 1.300 milions d’euros en els darrers quatre anys, perquè s’ha impulsat la primera línia ferroviària de mercaderies europea Espanya-Europa, la travessia central dels Pirineus.

Tot i que suposi fer pujar els trens fins a 1.000 metres d’alçada (insostenible econòmicament i energèticament, si ho comparem amb la Via Augusta que va sempre arran de mar), amb aquest traçat es tornarà a deixar fora de joc simultàniament catalans i bascos durant 20 anys, tal com ha passat amb l’AVE Madrid-Sevilla. Passant per Aragó es maten dos pardals d’un tret i s’empobreix dues nacions potencialment díscoles, marginant-ne els ports i fent-los perdre oportunitats de creixement econòmic.

Mentrestant, el govern tripartit insisteix a plantejar trens impossibles: de l’eix ferroviari orbital només tenen sentit alguns trams (Renfe i Adif no els consideren en els seus plans) i és una vergonyosa frivolitat del conseller Nadal persistir en un tren inviable econòmicament com és el Girona-Lleida.

El tren només és competitiu en relació amb el cotxe i el camió en distàncies llargues i per a grans volums i a més, quan l’actual eix transversal viari sigui desdoblat, encara tindrà menys sentit fer un tren entre Girona i Lleida. Però el govern tripartit segueix afectant, en nom d’aquest tren que mai no es farà, àmplies zones de les comarques de l’Urgell, el Pla d’Urgell, la Segarra i l’Anoia, avortant inversions industrials que volen aprofitar l’empenta de l’autovia A2 entre Barcelona i Lleida i degradant el valor de moltes finques rústiques (per cert, com es pensa finançar aquest tren? Mentre encara esperem el mannà de ZP entre 2004 i 2009 el deute públic de la Generalitat haurà crescut de 13.000 a 26.000 milions d’euros!).

I mentre els 29 diputats del tripartit són impotents a Madrid per fer avançar l’eix mediterrani cada dia més camions de llarg recorregut passen per la Jonquera, col·lapsant i contaminant de manera creixent el nostre país. Al segle XXI Catalunya es juga a l’eix mediterrani –i no en trens locals absurds– el seu futur econòmic i nacional.