Encara que segurament als lectors més joves o desmemoriats no els soni gaire, el senyor Francesc Frutos i Gras, Paco Frutos (Calella, 1939) va tenir un paper rellevant en la política catalana del darrer franquisme i de la Transició. Treballador foguejat en les lluites laborals de la SAFA de Blanes, hi organitzà les Comissions Obreres i fou un dels centenars, alguns milers, d’homes i dones gràcies al sacrifici dels quals el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) esdevingué, durant la darrera dècada de la dictadura, el partit clandestí per antonomàsia i la força vertebral de l’antifranquisme al Principat.

Participant a l’Assemblea de Catalunya, el 1980 va figurar en la candidatura del PSUC al Parlament català restaurat, només per darrere de Josep Benet i d’Antoni Gutiérrez Díaz. Elegit diputat, exercí com a líder de l’anomenada facció leninista durant la convulsa crisi dels comunistes catalans; una crisi que el catapultà breument a la secretaria general del partit (1981-82) en precària aliança amb els prosoviètics, per fer-lo caure després en benefici dels eurocomunistes. Les ferides polítiques i personals causades per aquells enfrontaments portaren Frutos a desplaçar la seva activitat a Madrid, a l’aparell central del Partit Comunista d’Espanya (PCE) encapçalat aleshores per Gerardo Iglesias, i més tard també a la paral·lela estructura d’Izquierda Unida. Diputat al Congrés per Madrid el 1993, el 1996 i el 2000, a finals de 1998 havia rellevat Julio Anguita en la secretaria general del PCE, un càrrec que ha exercit durant gairebé onze anys amb més pena que glòria, en tempestuosa relació amb el coordinador d’Izquierda Unida, Gaspar Llamazares.

Ara, el passat cap de setmana, el XVIII Congrés del PCE ha posat fi al llarg mandat orgànic de Paco Frutos. I aquest, a manera de comiat, ha concedit diverses entrevistes periodístiques, en alguna de les quals –cosa de la coïncidència de dates– li han preguntat si ell no celebraria els 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Resposta: “No, no…, jo no celebro aquestes coses. Insisteixo: demagògies, les justes. I el mur de Palestina?”.

Anem a pams. On és, segons el senyor Frutos, la demagògia en relació al Mur de Berlín? En l’espontània i irrefrenable joia amb què desenes de milers de berlinesos orientals es van llançar, des de la nit del 9 de novembre de 1989, a travessar-lo, a saltar-lo, a enderrocar-lo? En la satisfacció de tots els demòcrates del món, aleshores igual que avui, per la caiguda pacífica d’aquell monstre arquitectònic que havia convertit un país sencer en una presó amb 16 milions de reclusos? En les 192 persones mortes a trets per la sarcàsticament anomenada Policia Popular (Volkspolizei) mentre intentaven travessar-lo il·legalment? O tal vegada Francesc Frutos troba demagògica la denominació oficial (Mur de Protecció Antifeixista) amb què la dictadura comunista germano-oriental batejà la tanca que engarjolava el seu mateix poble?

A aquestes alçades de la història, després dels llibres i els documents d’arxiu que s’han publicat al llarg de les dues darreres dècades, negar el caràcter imperial de la tutela que la Unió Soviètica desplegà sobre l’Europa Oriental a partir del 1945 és tan grotesc con negar els milionaris crims de Stalin. Quan estem finalitzant l’any 2009, desconèixer –o fingir-ho– que els règims de l’anomenat socialisme real havien estat imposats per la força (excepció feta del iugoslau) i se sostenien gràcies a la por resulta, senzillament, patètic; més encara si qui mostra aquesta ceguesa és o ha estat un dirigent polític.

La República Democràtica Alemanya, en particular, constituïa una enorme ficció, un immens decorat teatral on gairebé tot era fals: els rècords esportius i les medalles olímpiques, obtinguts gràcies al dopatge sistemàtic; els indicadors econòmics, que fingien ser els de la desena potència industrial del món i amagaven un dèficit pressupostari de 120.000 milions de dòlars, un deute extern de 20.000 milions, un aparell industrial contaminant i obsolet, etcètera; la fervorosa adhesió dels ciutadans al socialisme científic, aconseguida gràcies als 91.000 agents i als 300.000 confidents de la temuda Stasi, la policia política; i tota la retòrica al voltant del “primer Estat alemany d’obrers i camperols”, que es traduïa en una existència grisa de buròcrates passius, treballadors desmotivats i comerços amb les prestatgeries buides. Ho sap, el senyor Frutos, que en les eleccions del març de 1990 –les primeres i úniques democràtiques a l’Alemanya Oriental– el 58 % dels obrers, després de 40 anys d’adoctrinament comunista, van votar la CDU del canceller Kohl? Aquest fracàs social i ideològic tan colossal, no el fa reflexionar?

El flamant successor de Frutos en la secretaria general del PCE, el cordovès José Luis Centella, declarava diumenge passat que “els comunistes no hem de demanar perdó”. No es tracta de demanar perdó, i certament els errors que els comunistes catalans i espanyols haguessin comès durant la Guerra Civil van quedar més que redimits per trenta-set anys de lluita abnegada i sovint heroica contra el franquisme. Es tracta de mostrar capacitat autocrítica, de reconèixer que el model sociopolític i econòmic sorgit a Rússia el 1917 i imposat després del 1945 a mig Europa va trair els seus objectius programàtics i que, per tant, el seu col·lapse ara fa dues dècades respongué en allò fonamental a la fallida interna, no a cap conjura de l’imperialisme i la reacció mundial.

L’agost del 1961, el president John F. Kennedy manifestà a Berlín: “La llibertat té molts defectes, i la democràcia no és perfecta, però nosaltres mai no hem hagut d’aixecar un mur per tancar-hi la nostra gent a dins”. Doncs, saben què? Entre John Kennedy i Paco Frutos, em quedo amb Kennedy.