Se sol dir que hem de saber aprofitar l’actual recessió econòmica per convertir-la en una oportunitat de futur. D’acord. Ara bé, per poder encarar amb èxit aquesta oportunitat, crec que és convenient que prenguem consciència que la veritable crisi, la que ens ha conduït fins a l’actual situació, la que ha provocat la major part dels malestars que ara tractem d’analitzar, racionalitzar i resoldre, no ha estat la protagonitzada per la recessió, sinó la que es va acabar l’estiu de 2007. Sí, ho han entès bé: la veritable crisi, en el sentit de trasbals veritablement traumàtic, no és la que ara atrau tots els focus d’atenció social i política, sinó la que la va precedir i que es va caracteritzar per un creixement continuat, artificiós i accelerat durant gairebé una dècada.

Efectivament: la crisi que no vam saber aprofitar com a oportunitat i que ara ens crea tants maldecaps, va ser la de crisi de creixement. El fet que aquest creixement portés afegida una millora del benestar material, o més particularment, del nivell de consum, ni que fos circumstancial, mal repartit i que n’haguéssim de pagar un cost social enorme, va fer que ningú no se’n queixés. Com a molt, vam protestar per les molèsties, però més per tal que s’hi posessin pegats, que no pas per aturar-ne les causes de fons. És com si per evitar el soroll haguéssim demanat taps de goma per a les orelles. Es creixia amb desmesura però gairebé tothom –uns més que d’altres, això sí– en treia algun profit. Ara bé: les transformacions no desitjades, les més greus dislocacions socials, els desordres en els estils de vida, l’increment de les desigualtats, el col·lapse i deteriorament dels serveis públics, tot això viscut des d’un desconcert que alguns van confondre amb una “crisi de valors”, tot ho va provocar un tipus de creixement bastit damunt la sorra i que és el que ara s’ha esfondrat.

Per començar, d’aquell creixement en vénen molts dels problemes de governança que ara es posen de manifest. Els governs, a tots els nivells, van aconseguir uns increments d’ingressos extraordinaris que els resolien el problema d’un finançament regular pobre. Els municipis que podien, per la seva situació estratègica i perquè tenien sòl en abundància, anaven oferint més i més habitatges i, amb les taxes, els seus governs resolien dèficits urbanístics endèmics, oferien cada dia una imatge més endreçada del poble o la ciutat, però també s’embrancaven en projectes onerosos i d’interès molt discutible, i en tot cas, obertament insostenibles. S’han fet moltes obres públiques amb una mentalitat més pròpia del nou-ric que no pas amb la d’administrador prudent. El creixement permetia l’exhibició de múscul públic que es traduïa en vot electoral, sempre a favor dels que l’havien pogut mostrar, val a dir-ho, sense haver fet gaire exercici. Això també explica la llarga durada d’alguns governs municipals, l’estabilitat dels quals els venia regalada per una conjuntura de creixement favorable i que els feia semblar eficients. En aquest sentit, el creixement especulatiu no tan sols afavoria comportament irregulars, sinó que ha fet possible uns estils arrogants que, al seu torn, també han contribuït al clima de desconfiança actual cap a la política. La crisi d’ara serà bona perquè farà canviar governs acomodats.

No cal que digui que el segon àmbit on aquella crisi de creixement ha fet molt mal ha estat en el món empresarial i financer. No es pot dir el mateix de tothom, però la mà d’obra fàcil i barata per una banda, i un increment esbojarrat del consum per l’altra, van fer ajornar molts projectes d’innovació, van relativitzar la importància de l’endèmica baixa productivitat del país, van restar importància a la necessitat de la internacionalització de l’economia i van endarrerir la preocupació pel talent i l’excel·lència. No és que no se sabés, però no es percebia com a urgent. Amb totes les honroses excepcions que es vulgui, la pràctica dominant va ser oportunista, curta de vista i incapaç d’adoptar una visió estratègica. Ara, amb la recessió, es farà de la necessitat virtut. Els canvis ara inajornables, però, són més traumàtics del que haurien pogut ser: hi ha empreses que no arriben a temps de fer-lo, i es fan reconversions molt lesives per als treballadors i per al territori. Diu que tenim les millors escoles de negoci del món, però sembla que els seus alumnes es van deixar enlluernar exactament igual que els que havien anat a les escoles dolentes.

En tercer i darrer lloc, per no repassar-los tots, cal parlar també del món educatiu. Perquè, com he argumentat en altres ocasions amb més detall, l’actual crisi educativa només té a veure amb el propi sistema educatiu de manera molt reduïda. La major part de problemes també deriven d’aquests anys de creixement amb un rumb equivocat o, encara pitjor, sense direcció. La recessió i l’austeritat pressupostària actual no són pas la causa del desconcert educatiu, sinó que el posen en evidència de manera més crua. La crisi no era de valors, doncs, sinó del model de societat que proposava –i forçava a seguir– uns nous valors acomodats a les necessitats d’aquell tipus de creixement. I res no hi ha de més inútil que voler educar en valors a contracorrent dels que permeten seguir el curs central de vida social, si alhora no es posa en entredit aquest mateix ordre social. El diferencial d’abandonament escolar o d’absentisme a les aules respecte d’altres països europeus, per dir-ho breu, s’explica més pel paper de la construcció en l’economia catalana que no pas pel fracàs del sistema escolar. De la mateixa manera, el rànquing que ocupem als informes PISA, i particularment l’escassetat d’excel·lència a les aules, es poden explicar millor per les dislocacions socials que provoca una demografia convulsa que ha de ser atesa de manera prioritària per garantir la cohesió i la igualtat, que no pas per cap suposada greu incompetència dels professionals de l’ensenyament. Sí: la crisi educativa, a les famílies, a les escoles, és prèvia a la recessió i es correspon, no tan sols però sí que de manera principal, a un model de societat que afavoria, premiant-los, la frivolitat, el presentisme o el menfotisme general.

Així doncs, crec que és molt important que s’entengui que el problema no és la recessió, sinó el model de creixement en què estàvem instal·lats. Mentre creixia el PIB, el país s’empetitia. Per tant, la solució no és tornar a créixer al preu que sigui, sinó fer-ho d’una altra manera, orientant-lo no tan sols a satisfer la humana cobdícia, sinó a fer una societat més rica, també, però sobretot més neta i noble, culta, lliure, desvetllada i feliç.