El catalanisme polític, sigui en el seu vessant sobiranista, sigui en el vessant independentista, segueix atrapat en el que per mi és un greu malentès conceptual. Ara ERC, ara CiU, tornen a aquest lema que, des del primer dia que el vaig sentir dir per part d’una organització sobiranista, trobo que grinyola: parlo del dret a decidir. La meva opinió és que es tracta d’un malentès en el qual els dos partits han anat a parar no pas per cap mena d’incompetència intel·lectual, sinó perquè ha esdevingut un refugi còmode per no haver de dir les coses pel seu nom. Perquè, ¿què és el dret a decidir? On està reconegut? En què es fonamenta? Qui el garanteix? Fins on arriba? Qui el pot exercir? A qui cal reclamar-lo?

Amb el dret a decidir, ens seguim movent maldestrament per trobar una via que porti a la plenitud nacional. Una expressió com aquesta conté greus paranys que, des del meu punt de vista, l’inhabiliten per esdevenir una guia útil i eficaç de canvi. Per començar, és diàfan que el dret a decidir és un eufemisme per evitar l’ús del terme clau que podria crear incomoditats, o sigui, el del dret a l’autodeterminació. Que parlar d’autodeterminació i independència a CiU resulta incòmode, és conegut. No tota la coalició n’és, d’independentista, i fins i tot líders d’Unió s’hi han expressat obertament en contra. No tan sols això, sinó que la seva estratègia política sempre ha passat per aconseguir acords amb Espanya –a favor de Catalunya, no cal dir-ho–, però sempre han renunciat a anar-hi a plantejar clarament un projecte d’emancipació. Déu me’n guard de posar-me a casa dels altres –sigui la casa poc o molt gran– per dir-los què han de fer! Però si no es té un projecte independentista, el millor seria reconèixer-ho sense embuts. Ara bé, CiU ha trobat una certa confortabilitat en aquesta expressió del dret a decidir, que sembla molt i no és res. Perquè si parlem en termes polítics seriosos, l’únic dret a decidir que tenen els catalans és el que està establert a l’Estatut de Catalunya, i encara mentre el Tribunal Constitucional no digui el contrari. Fora de l’Estatut, per dir-ho així, només hi ha poesia. I és que, políticament i jurídicament parlant, en una societat democràtica, els drets els estableixen les lleis i no pas suposades lleis naturals no escrites.

En el cas d’ERC, tot i que s’hi escuden menys, el fet que també utilitzin aquesta expressió, sembla encara més impropi. ERC pot parlar –o hauria de fer-ho– amb total desacomplexament de la independència. Ara bé, una idea de gradualisme des del meu punt de vista confusa els porta també sovint cap al dret a decidir. Perquè el cas és que a la independència hom s’hi pot acostar o se’n pot allunyar només en el sentit que en el país hi ha més o menys independentistes. Però no en el sentit de ser-ne més o menys, d’independents. D’independent, no se’n pot ser “una mica” o “força” o “molt”, com es diu a les enquestes, sinó que se n’és o no se n’és. La independència, doncs, obliga a formular de manera clara un punt de ruptura, amb cop de porta o sense, però no pot ser vist com un procés gradual. Espanya ho té ben clar, això. I no perquè un partit independentista governi –en coalició– a Catalunya, accepta que el nostre país ja sigui “una mica” independent. En tot cas, a Espanya encenen totes les alarmes i posen en marxa tots els mecanismes d’autoprotecció per si de cas l’independentisme es decidís a fer el pas. Per tant, quan ERC parla de dret a decidir, també fuig d’estudi, potser per justificar un gradualisme legítim, però que, segons el meu parer, crea més confusió i desànim que no pas entusiasme i adhesió al projecte d’emancipació nacional.

Certament, fora dels partits, també se sol argumentar que l’ús d’una expressió com dret a decidir té la virtut d’aglutinar tant els independentistes com aquells que encara s’ho estan pensant o, també, els que simplement voldrien més autogovern però sense arribar a trencar els lligams amb l’Estat. Ara bé, precisament per la seva ambigüitat aglutinadora, és una expressió políticament eixorca. És molt semblant al que passa amb la idea de transversalitat que, amb l’argument de la força de la unitat entre diversos, sol acabar en la feblesa de tots. Fa algunes setmanes, Vicenç Villatoro s’hi referia amb la seva clarividència habitual a l’esplèndida columna diària: la unitat, gran eslògan del final de franquisme, a hores d’ara és un objectiu discutible. Encara més: jo crec que la transversalitat no té cap utilitat, més enllà dels fòrums d’intercanvi civilitzat d’idees entre adversaris. Però socialment i políticament, des del punt de vista de l’acció transformadora, la unitat, a manca d’un adversari comú perfectament identificat, ha esdevingut més un llast que no pas el combustible necessari per avançar. El dret a decidir, en aquest sentit, crec que és més un residu d’aquell ideal obsolet d’unitat, covat en l’antifranquisme, que no pas una idea de futur amb capacitat de transformació de la realitat actual. I, per això, sospito que, amb intenció clara o no, per als partits, el recurs al dret a decidir, és més una estratègia de justificació de les ambigüitats del seu present que no pas un veritable horitzó amb capacitat per orientar la presa de decisions.

L’expressió dret a decidir, doncs, cau en el parany de parar més l’atenció en aquell que hauria d’atorgar-lo, que no pas d’insistir en el necessari compromís de qui vol exercir-lo. Si jo liderés un partit amb voluntat de portar el país cap a la seva emancipació nacional, del que parlaria és del deure de decidir. Exigir drets significa tenir l’esperança posada en aquell que els ha de concedir, en aquest cas, cap a Espanya. En canvi, parlar de deures implica posar l’accent en l’obligació i el compromís de cadascú de nosaltres, però molt especialment dels propis líders nacionals, per aconseguir la ruptura necessària que ha de fer possible un marc polític que garanteixi l’exercici dels nostres drets nacionals. El deure de decidir assenyala l’exercici de la voluntat mentre que l’apel·lació al dret a decidir apunta a unes suposades obligacions d’uns tercers, que són els que esperem –inútilment– que canviïn. El deure de decidir recorda que la pilota de la independència és a la nostra teulada, mentre la reclamació del dret a decidir ajorna el debat sobre què és exactament allò que volem decidir. Perquè no ens hem d’enganyar: de decisió només n’hi ha una de possible, i no és un dret, sinó un deure patriòtic. La independència no és un dret natural: és el deure polític en el qual es comprometen voluntàriament i lliure un grup cada vegada més grans de catalans.