Assolir la independència de Catalunya requereix la majoria social, política i electoral, com qualsevol projecte públic en democràcia. Mai no hem votat pertànyer a Espanya, i fins ara només les eleccions permeten votar candidatures de partits que amb més o menys intensitat o credibilitat s’hi refereixen, però difícilment un vot a una candidatura pot prendre’s per ell mateix com a unívocament partidari o contrari: la gent vota els partits per una multitud de raons, no necessàriament ni principalment per assolir la independència o impedir-la, i per això arreu en els processos de sobirania ha calgut un doble requisit: que les eleccions les guanyessin els independentistes i que una majoria clara votés sí en un referèndum. Només quan la majoria parlamentària independentista és aclaparadora, com s’esdevingué a Eslovàquia o Kosovo, no cal el referèndum; el més habitual, però, és que una decisió tan transcendental com constituir un Estat propi independent se sotmeti al vot directe del poble.

La llei de consultes populars per via de referèndum, aprovada pel Parlament el 10 d’octubre passat, obre el camí per poder votar directament la independència complint estrictament la normativa constitucional i legal espanyola. Tres són les vies perquè la Generalitat, que sempre necessita l’aprovació del Parlament, pugui organitzar i convocar un referèndum:
a) Proposta del govern, dos grups parlamentaris o 27 diputats.
b) Proposta d’almenys 10 ajuntaments amb un mínim de 500.000 habitants.
c) Proposta per iniciativa popular del 3% de la població, unes 250.000 persones.
Al seu torn, la proposta dels ajuntaments l’ha d’aprovar el plenari, però també podria sotmetre’s a referèndum municipal previ, convocat pel mateix Ajuntament o per iniciativa popular, quan ho proposin entre el 20% i el 5% dels habitants, segons llur nombre.

En tot cas, convocar un referèndum requereix:
1. La qüestió sotmesa a referèndum ha de ser competència de la Generalitat, i s’ha de referir a qualsevol decisió que li correspongui prendre, atribuïda per l’Estatut o la Constitució. No hi cap un referèndum amb pregunta directa per establir o no el dret a decidir o la independència de Catalunya, perquè cap d’aquestes dues coses és competència de la Generalitat, i tant els partits contraris com el govern espanyol podran negar-s’hi escudant-se en la legalitat. La Constitució, però, faculta la Generalitat per aprovar propostes de reforma legal o constitucional (articles 87.2 i 166 CE). No hi ha cap límit. La independència pot plantejar-se com a reforma constitucional, segons ha afirmat el Tribunal Constitucional espanyol (STC 11-setembre-2008), i com a tal pot sotmetre’s a referèndum, segons el Tribunal Suprem espanyol (STS 23-setembre-2008). Fóra legal un referèndum sobre el dret a decidir o la independència, però només si es planteja com a reforma constitucional i s’insta la Generalitat a promoure-la, en exercici de les competències que té atribuïdes a la Constitució.
No és legal preguntar en referèndum “Vol que es reconegui el dret a decidir del poble de Catalunya?”, ni “Vol que Catalunya sigui un Estat independent?”, però són plenament legals i constitucionals cadascuna d’aquestes preguntes i referèndums si comencen “Vol que la Generalitat promogui les reformes legals (o constitucionals) necessàries perquè...?”. Una pregunta semblant a la dels referèndums que els mateixos ciutadans estem organitzant i votant: “Vol que la Generalitat promogui les reformes constitucionals necessàries perquè Catalunya esdevingui un Estat de dret, democràtic, social i independent, integrat en la Unió Europea?”
2. Cada convocatòria concreta necessita l’autorització de l’Estat, segons l’article 149.1.32 de la Constitució espanyola. PP i PSOE (PSC inclòs) han votat reiteradament en contra de la delegació d’aquesta competència a la Generalitat, que encara que s’aconseguís podria ser revocada per les Corts espanyoles unilateralment. És un requisit indefugible, però tractable:
2.1. Cal treure al govern espanyol la coartada de la legalitat, i plantejar una pregunta que sigui plenament constitucional, de manera que la seva eventual negativa a autoritzar la convocatòria no pugui basar-se en la legalitat sinó en la mera voluntat política. Sense coartades legals, que digui que no ens deixa votar perquè no vol que votem.
2.2. Cal reforçar al màxim el procés oficial de convocatòria del referèndum, on el govern espanyol no ha d’autoritzar res ni pot impedir res: l’aprovació per part del govern català, del Parlament, de centenars d’Ajuntaments, i les signatures de centenars de milers de ciutadans, poden fer impossible o irrellevant la negativa del govern espanyol. De fet, si a un govern i un Parlament elegits per fer la independència s’hi afegeix la signatura en favor del referèndum de la majoria del cens electoral ja no cal celebrar-lo, perquè acredita urbi et orbi que la voluntat majoritària dels ciutadans és la independència.

Aquest és l’escenari òptim: la promoció i assoliment de l’Estat propi des del govern i el Parlament, on la majoria hagi estat prèviament elegida a favor de la independència, reforçats pels ajuntaments i la mobilització i iniciativa popular. Només des del govern es pot actuar internament i internacionalment per fer efectiva i reconeguda la voluntat d’independència de la majoria, si s’esdevé, i al capdavall és Estat independent el reconegut com a tal per altres Estats. No és la posició actual ni del Parlament ni del govern.

Escenari subòptim seria que el referèndum fos promogut per la sola iniciativa popular, contra la voluntat del govern català i de la majoria parlamentària. La transcendència de la decisió de promoure malgrat això el referèndum d’independència exigeix, al meu entendre, un procés de reflexió i consens entre les entitats cíviques, entre les quals les organitzadores dels actuals referèndums no oficials, perquè només des d’un acord generalitzat podria abordar-se un procés tan exigent i arriscat amb certes garanties, on la constitució de la comissió promotora del referèndum integri el gruix de la mobilització popular i cívica per la independència i les entitats més representatives. No és política sectorial, de grup o partit el que ara cal. És hora d’unitat i no de precipitacions unilaterals. Que ningú caigui en la temptació dels 15 minuts de fama que li donaria ser el primer que presenta una proposta a la mesa del Parlament, acompanyat de tres amics.