Josep Solà i Parés
President de l’Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals (ACPRI)
“S’ha d’evitar que la plaça de protocol sigui de lliure designació”
“Les tasques [...] seran indiferents al que estigui governant perquè atén un càrrec i no una ideologia”
“No existim com a epígraf a la Seguretat Social [...] i és trist perquè els ministeris que els han definit tenen personal de protocol”
El protocol no és només ordenar unes banderes o unes persones perquè s’asseguin on els toca
Fins al 2010 no hi havia estudis i no érem reconeguts. Per això molts són personal de confiança
Devem estar a l’entorn de les 300 persones i no hem apujat la quota des del 2010
El 4 de maig va deixar de ser el cap de protocol de l’Ajuntament de Terrassa després de 24 anys, no per voluntat pròpia, i des del 2010 és el president de l’Associació Catalana de Protocol i Relacions Institucionals (Acpri). Inicia una nova etapa a l’àrea de Projecció de la Ciutat i ens explica els objectius de l’entitat i les seves reivindicacions.
Per què una associació de protocol i relacions institucionals?
Per intentar posar-nos d’acord els professionals. L’any 2007 no es podien crear col·legis i vam decidir fer-nos associació. Particularment lluitava molt pel protocol municipal dels governs locals, que és realment on es fa protocol, ja que no teníem una connexió entre ajuntaments com la que teníem amb altres administracions com la Generalitat o delegacions del govern, però teníem les mateixes problemàtiques. El tipus d’activitats o accions de protocol en un municipi de més de 100.000 habitants són les mateixes que en un de 500. En aquell moment era complicat lligar-nos perquè era difícil trobar un punt de trobada. Primer era una associació virtual que funcionava a través del web i amb la pandèmia ho vam reconduir i ara hi ha un grup de govern locals que va unit i fem trobades virtuals, activitats i grups de WhatsApp per quan hi ha dubtes, i hi són des de protocol de Barcelona fins al poble més petit. Ningú diu que les coses s’han de fer així, no dona lliçons de res, sinó que es diu: “Nosaltres ho fem així.” I a vegades dels més petits pots agafar idees molt importants.
Hi ha caps de protocol a tots els municipis?
No tots en tenen però pot passar que en algun poble ho faci la secretària o que un alcalde en el seu mandat hi pugui estar implicat. És cert que a la Diputació de Tarragona o la de Girona o Lleida tenen les seves xarxes i relacions, però hem creat aquest referent de protocol en l’àmbit de Catalunya i realment estem molt contents, farem els 18 anys i hem crescut molt pel que fa a associats. I, encara que no siguis soci, si treballes en protocol pots participar en les activitats. Soc membre de l’Observatori de Professionals de Protocol i Esdeveniments d’Espanya, creat amb la pandèmia i com a associació, estem a l’Organització Internacional de Cerimonial i Protocol des del 2005/2006. Hem participat en molts congressos de protocol que s’han fet tant a països sud-americans com aquí i som una organització que està molt ben reconeguda perquè fem molta activitat. Arran de la pandèmia la fem en castellà perquè puguin entrar altres organitzacions de protocol d’arreu.
No és només de Catalunya?
No, és oberta. Dissenyada per treballar pels professionals d’aquí, però tot el que ensenyem no ens ho quedem només per a nosaltres, sinó que ho volem transmetre perquè tot el que aprenguem dels altres també ens va bé. Intentem aportar el nostre granet. A Espanya hi ha una associació gallega, una a Còrdova i hi tenim relació perquè, tot i ser de Catalunya, no deixem d’estar sota unes lleis d’estat i ens interessa anar tots a l’una. Hi ha certes coses en què no tenim reconeixement, i per exemple no existim com a epígraf a la Seguretat Social.
On els integren?
Ens poden posar a comunicació, relacions públiques... i és trist perquè els ministeris que han definit els epígrafs tenen personal de protocol. És cert que fins al 2010 no hi va haver estudis de protocol i abans no érem reconeguts. Per això en molt llocs són personal de confiança. És una de les lluites que tenim, que siguin professionals, que hi hagi un reconeixement.
Què han aconseguit fins ara?
De moment ajuntar-nos i presentar-nos a la Generalitat. El problema és que no hem tingut una administració seguida de la Generalitat que hagi durat gaires anys i cada vegada és un recomençar de zero per parlar, per exemple, de la funció pública. Ara només hi ha estudis de protocol oficials a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que fa un màster, la resta són títols propis, i volem aconseguir que allà on s’estudiï hi hagi matèries concretes que siguin les que puguem exigir a les administracions a l’hora de demanar personal. I treballar temaris i programaris perquè els tinguin les administracions. Que no passi com per exemple va passar a les Canàries, que demanaven saber submarinisme per una plaça de protocol. Aconseguir el reconeixement d’una plaça perquè no posin l’amic de. El protocol no és només ordenar unes banderes o unes persones perquè s’asseguin on els toca.
És la imatge que té la gent.
Exactament. Una catifa vermella i uns canapès [riu]. Amb la pandèmia a mi em van dir que no era personal essencial perquè no hi havia actes. Si és només per quan hi ha actes treballaríem molt bé. Hi ha una feina al darrere.
Expliqui-la, doncs.
És una feina interna de funcionament d’organització, que no és visual... Tenir-ho tot ben lligat i controlat, no només fer la tasca per una persona, ja sigui alcalde o president d’una empresa. Si desatens la resta, tens un problema. En un ajuntament has de ser cap de protocol d’una administració perquè, si vetlles per tota ella, la figura de l’alcalde quedarà ben situada i treballaràs bé per la ciutat. És la imatge que estàs projectant cap a l’exterior. És una figura que no es veu, però hi és perquè si no moltes coses poden fallar. Últimament, des de la pandèmia, comunicació es menja protocol, però hi ha tres puntals com són comunicació, premsa i protocol que, si van units, et faran engrandir. En un acte, els primers pensen com ha de ser la imatge; els segons, la fotografia exacta perquè la persona tingui la imatge volguda, i protocol és el vídeo des que entra la persona, per on passa i què passa. És el global. Potser un posa un faristol a les escales i no pensa que per allà pujaran, i coses d’aquest estil.
Però això només en el món de l’administració?
Com a associació també som de relacions institucionals, que és més d’empresa, però que l’administració va començar a introduir, i aquest càrrec sí que serà més afí al que voldrà el polític. Les tasques del de protocol seran indiferents al que estigui governant perquè atén un càrrec i no una ideologia o una persona. Ens trobem que, si una administració posa una persona de càrrec de confiança amb una barreja de cap de protocol i cap de gabinet, que és més política, pot tenir problemes quan ha de demostrar el lloc on li toca ser a un alcalde. Per això és important la part de professionalitat perquè així tothom parla el mateix llenguatge. Al principi de l’associació parlava amb un que portava protocol de la Generalitat i em deia que entenia que quan venia el conseller a Terrassa l’alcalde era qui tancava un acte, però que si anava a un municipi petit era un honor per a ells que hi anés. I no, no és un honor per al municipi sinó obligació del conseller, i no pot tancar l’acte, és erroni. Una altra cosa és posar al programa que tancarà l’acte el conseller perquè li ho concedeix l’alcalde. Per això la professionalització.
I en aquest aspecte s’ha avançat?
Hi ha moments que va endavant i d’altres, enrere. Ara estem molt més interconnectats i entre municipis ja ens avisem de qüestions a vigilar depèn de la persona que hi vagi i es va més sobre segur perquè no totes les persones que estan a protocol han fet els estudis. I demanem que quan aquesta gent plegui gradualment vagin posant gent amb estudi i es facin proves.
Una plaça funcionarial.
Totalment. S’ha d’evitar que la plaça la posin de lliure designació perquè ja ho estan corrompent. Ens hem trobat que n’han fet fora de molt vàlids i que tenien els estudis, perquè tenien la plaça abans d’un canvi de color de govern. És pel que sempre he lluitat i alguns em deien que per què ho feia si ja era cap de protocol a Terrassa. I els contestava que precisament ho feia perquè tothom pogués tenir aquesta possibilitat.
Terrassa està més avançada en aquest sentit?
Fins ara ho estava i ho pensava, però posant una clàusula de plaça de lliure designació ho han desmuntat. Quan el 1979 va entrar l’alcalde Manuel Royes creia en la figura de protocol. Va posar una persona que cap al 1986 i 87 va anar a portar protocol al Palau Albéniz, després hi van posar un persona amb estudis que també feia de periodista i a mi em van posar d’adjunt a la subseu olímpica i de protocol a l’Ajuntament. Quan el van fer director d’una àrea em vaig quedar a protocol. Érem dues persones i quan Royes va traspassar a Pere Navarro l’alcaldia vaig treballar amb ell... Som dels pocs municipis que tenim un Departament de Protocol molt complet i estructurat perquè hem tingut la sort que hi han cregut. És qüestió de no defallir per aconseguir que sigui una plaça funcionària i no de lliure designació.
Estem millor que altres països?
Sobretot a Sud-amèrica hi creuen molt. Els mateixos estats tenen el dia del protocol, de la bandera... i les entitats tenen molt més poder. A Espanya falta que a les associacions hi hagi els de protocol de les institucions. Com que són càrrecs de confiança, no tenen necessitat de treballar per la resta. A França el govern muntava unes trobades de protocol i aquí el1982 van treure la figura de protocol de l’Estat, que era el referent que teníem, i ara hi ha el protocol de La Moncloa, que pot tenir una tendència política. És perquè no es creu en tota aquesta estructura i això és un treball que fem des de l’Observatori.
Quants associats tenen?
Devem estar a l’entorn de les 300 persones i no hem apujat la quota des del 2010. A la xarxa de municipis al WhatsApp molts d’ells no són socis. En comparació amb altres de l’Estat, tenim un número elevat proporcionalment i un alt reconeixement.
En què més estan treballant?
Tenim converses amb el Col·legi de Periodistes per intentar fer un conveni per fer unes píndoles perquè facin servir paraules adients quan parlen de protocol. Per exemple, que no es diguin frases com ara “saltar-se el protocol” i “trencar el protocol”, ja que no és una cosa física, i en canvi es pot dir “modificar” o “canviar”. Que els mitjans sàpiguen que existim i, quan hagin de comentar algun tema de l’àmbit, no busquin un tertulià qualsevol, sinó que ens consultin, com sí que es fa a Madrid.
Com diria que ha de ser un cap de protocol ideal?
Que sigui ferm en les seves conviccions i que no es decanti per cap banda pensant que fent segons què millorarà ell en alguna cosa, sinó que pensi que professionalment ha de fer les coses que li pertoquen. Ha de saber que treballa per un càrrec i no per la persona. Ha de tenir un saber estar i un saber fer que té molt a veure amb allò del veure, escoltar i callar. I, sobretot, assumir que el seu temps no és seu, és de la persona amb qui està treballant, que és de qui depèn, perquè pots no tenir nits ni caps de setmana. Quan vaig a fer alguna xerrada a alumnes, sempre els dic que si el seu tarannà no és així no cal que vagin a buscar feina perquè no ho podran encaixar. És una feina en què has de creure molt en el que estàs fent perquè és molt absorbent, però a la vegada molt gratificant. De fet, quan més t’hi impliques més gratificant es torna.
Perfil
Una passió nascuda dels Jocs Olímpics
Quedar amb Josep Solà a Terrassa és la constatació que la feina que ha fet durant 36 anys a l’Ajuntament ha deixat pòsit. Ha treballat per a quatre alcaldes i gairebé es pot dir que l’aturen a saludar-lo més que a cap d’ells. Va entrar a treballar al consistori el 1983 com a administratiu i, quan el 1989 la ciutat va ser designada subseu d’hoquei herba en els Jocs Olímpics, va entrar-hi com a subdirector, va decidir deixar d’estudiar història i posar-se a a estudiar relacions públiques, l’únic que hi havia en aquell moment. Amb el canvi d’alcalde el 2001 ja van posar la plaça de cap de protocol en què ha exercit fins al 4 de maig, que va ser cessat. El 2007 es va engegar l’Acpri i va participar en la seva fundació, tot i que la primera presidenta va ser Roser Gatell, fins al 2010, quan també va deixar la conselleria d’Interior de la Generalitat. Solà va acceptar ser president i va guanyar les primeres eleccions el 2012 i s’hi ha mantingut fins ara. Reconeix que la feina de protocol és absorbent i que haver fet teatre d’improvisació al carrer de jove li ha servit a la feina per saber com interactuar amb la gent en diverses situacions. Abans també havia fet algunes aparicions en programes de TV d’àmbit local. Ara l’han recol·locat a l’àrea de Projecció de la Ciutat per fer d’enllaç entre l’Ajuntament i entitats, també de l’exterior.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.