Canes: art, negoci i estrelles

El nom de Canes evoca grans estrelles de cinema vestides de gala que pugen les escales encatifades de vermell (la famosa montée des marches), multituds aclamant els seus ídols, els grans noms del cinema d’autor o els grans directors de Hollywood recollint la preuada Palma d’Or, estols de fotògrafs i càmeres de televisió amb esmòquing fotografiant els actors i actrius... Els que hi van per feina associen Canes a aquestes imatges, però també a multitud de records i anècdotes personals, de vegades relacionats amb l’excés de gent, les cues i les incomoditats. Hi ha, en tot cas, un consens bastant majoritari que és el festival de cinema internacional més important. De fet, segons la mateixa web del certamen, el Festival de Canes és un dels esdeveniments mediàtics més grans del món, cobert per més de 4.000 periodistes i més de 2.000 mitjans de comunicació d’uns noranta països.

El proper 13 de maig comença la 78a edició del Festival de Canes. Vuit experimentats crítics i periodistes de cinema de Catalunya, Madrid i París, que han cobert el festival durant dècades, comenten en aquestes pàgines per què Canes és tan important. Hi ha consens entre tots ells a subratllar que la clau de l’èxit de Canes és la seva capacitat de maridar el cinema d’autor més radical i arriscat, les propostes més creatives, amb el cinema comercial. I per l’importantíssim mercat cinematogràfic que hi ha al soterrani i que atrau molts més festivaliers, com diuen els francesos dels assistents al certamen, que el festival en si.Jean-Michel Frodon, periodista i crític francès que hi ha anat de manera gairebé ininterrompuda des del 1982 (porta 40 edicions), diu que és el festival que “combina recerca artística, mercat i glamur de manera molt intensa i extensa”. “A tots els països, la gent del cinema (directors, productors, actors i actrius) espera que la seva pel·lícula sigui seleccionada a Canes més que a qualsevol altre lloc. La Palma d’Or és el premi més prestigiós dels festivals (els Oscar no són un festival) i també és el festival amb la cobertura mediàtica més àmplia, que atrau l’atenció d’arreu del món.” Frodon també destaca que, a més de l’oficial, hi ha sis potents seccions paral·leles (Un Certain Regard, Quinzena de Cineastes...). “És la cohesió d’aquest conjunt, malgrat les inevitables petites friccions, la que el converteix en el primer festival del món.”

Imma Merino ha cobert el Festival de Canes per a El Punt Avui (abans per a El Punt) durant 33 edicions consecutives, des del 1992. Només un any no es va fer, el 2020, a causa de la covid. “El festival de Canes –opina–, tot i que també sigui una fira de les vanitats, continua considerant-se el millor aparador de les pel·lícules amb alguna cosa especial encara lligada a l’autoria cinematogràfica i no a la mera comercialitat. La selecció al Festival de Canes sembla donar una marca de qualitat, tot i que algunes de les pel·lícules, fins les més premiades al mateix festival i més enllà, facin que qüestioni aquest supòsit.” Imma Merino es queixa, però, de l’estrès creixent que comporta cobrir el festival: “Aquest festival cada cop és més desmesurat (tan estressant que a cada nova edició l’odio més sense desenganxar-me’n) i és molt difícil abastar-lo: quan acaba, tinc la sensació que em dec haver perdut el millor, perquè sempre sento un desencís. Però alguna cosa hi passa perquè, d’entre les pel·lícules vistes i les no vistes, el festival ha projectat molts dels títols que, sense acordar-se sempre a la taquilla, acaben semblant els més rellevants, els més especials de l’any. De fet, tenen tant per triar, que deu ser impossible que no l’encertin una mica.”

Àngel Quintana, catedràtic d’història i teoria del cinema per la Universitat de Girona que també ha cobert el festival per a aquest diari, considera que Canes és el festival de cinema més important “perquè cada any marca la pauta de les pel·lícules importants d’estrena de la temporada, perquè la seva selecció acaba marcant la de molts d’altres festivals d’arreu del món i perquè és un lloc on hi ha molts recorreguts possibles per estimar el cinema”. Com a contrapunt negatiu, també diu que és el festival “que més estressa, per poder-lo gaudir cal una disciplina i molt d’esforç; per a alguns pot ser una festa, però per als que hi anem a treballar pot resultar esgotador.”

Jaume Figueras, històric periodista i crític de cinema ja jubilat, que va treballar per a mitjans com Fotogramas, TV3 o Canal+, és el més veterà de tots els especialistes consultats. “Des del primer any que hi vaig anar, el 1967, fins a l’últim, el 2017, Canes s’ha convertit en el festival número 1 del món. Tothom hi vol anar sense saber les incomoditats que s’hi trobarà: cues, aglomeracions i un tracte poc considerat amb la premsa.”

Salvador Llopart, periodista cultural i crític cinematogràfic de La Vanguardia, va cobrir el festival per a aquest rotatiu des del 1992 fins al 2020, amb algunes excepcions. Diu que Canes és important “pel soterrani”: “Al soterrani del Palau del Cinema, allà on se celebra el mercat del cinema al mateix temps que el festival, neixen i moren els finançaments dels projectes cinematogràfics que veurem els anys successius. El mercat és més important que les Palmes del palmarès i les mateixes pel·lícules. És a dir, Canes és important pel negoci. Però aquest negoci essencial per a la indústria no es produiria allà sense la secció competitiva.” Al seu parer, “Canes és important, essencialment, perquè al llarg dels anys ha sabut conjugar les bones pel·lícules amb la projecció comercial. Canes és fonamental per a un públic exigent, un públic cinèfil mundial, que se sent a casa. I és important, igual d’important o més, per la catifa vermella: per les estrelles i els famosos que convoca el passeig de la Croisette. De fet no hi ha un Canes. Es pot dir que n’hi ha dos: el Canes dels cinèfils i el Canes del glamur. El miracle repetit cada any és que tots dos conviuen junts, en una acceptable pau i harmonia.”

El crític i periodista de cinema mallorquí Nando Salvà cobrirà enguany el festival per 23a vegada: quatre per a Días de cine, de TVE, i la resta per a El Periódico. “Per explicar el seu prestigi –comenta–, diria que és el festival que millor ha sabut equilibrar art i comerç. És a dir, és un temple per a la cinefília, però a la vegada és capaç d’omplir la seva catifa vermella d’estrelles.” Una mostra d’aquesta capacitat d’equilibrar és el fet que Canes, d’una banda, “va ser el festival on van créixer la Nouvelle Vague, el cinema independent americà, les noves onades del cinema romà, grec, coreà... Però, de la mateixa manera, és el festival que té el mercat cinematogràfic més gran del món”.

Luis Martínez, crític i periodista d’El Mundo, cobreix cada any el festival des del 2008, ja fa 17 anys. A la pregunta de per què Canes és el festival més important del món, creu que “bàsicament la resposta és perquè és sempre la primera opció de tot cineasta”. “Venècia pot ser més interessant si vas a buscar l’Oscar (cada vegada menys, la veritat), però la Palma d’Or és, sens dubte, el premi més rellevant. Ho ha estat sempre, però d’un temps ençà es van esfumar els dubtes. No és només una qüestió de prestigi, també ho és d’exposició i influència, debat públic...”

Boquerini, periodista i crític madrileny, ha estat a Canes 27 vegades, entre el 1985 i el 2012. Creu que l’èxit s’explica per diversos factors: “Tots es barallen per estrenar-hi les pel·lícules; té el mercat audiovisual més important del món, un autèntic soc on els productors presenten la pel·lícula a compradors de tot arreu, i les festes i el glamur, on acudeixen tots els famosos, siguin actors, models o membres de la reialesa.”