Un pastís a la cara de Godard i targeta vermella a Lars Von Trier

El periodista i crític de cinema madrileny Boquerini va començar a anar a Canes el 1985, l’any en què Kusturica va guanyar la Palma d’Or per El pare en viatge de negocis. Cobria el festival per a Radiocadena Espanyola, i després hi va anar fins al 2012 per a diferents mitjans.“Recordo quan van llançar un pastís de crema a la cara a Jean-Luc Godard, ho vaig viure des de primera línia –comenta–. Acabava de presentar a la projecció del matí Detective, una de les seves pel·lícules menys glorioses. Per anar a la roda de premsa posterior, els equips sortien per un ascensor, creuaven un petit vestíbul i entraven a la sala de conferències de premsa. Va ser en aquest hall, on s’obria un passadís protegit per cintes de seguretat, on un dels presents, decebut amb la pel·lícula, anava armat amb un pastís de crema que ningú no havia vist abans i l’hi va estampar a Godard a la cara . Els guàrdies de seguretat van retirar ràpidament Godard perquè es netegés. La roda de premsa es va endarrerir mitja hora, i quan Godard hi va anar, encara tenia crema a la jaqueta.” A la foto, Godard, 25 anys després a Canes, el 2010.

Des del 1992, quan Bille August va guanyar la Palma d’Or amb Les millors intencions, Imma Merino ha anat al Festival de Canes i ho ha explicat en aquestes pàgines. “Els records i les emocions són tants...!” Si ha de triar un sol moment, ho té molt clar: “La bellesa de Carol [2015], de Todd Haynes, va fer que, sortint de la primera projecció per a la premsa, entrés, mitja hora després, a la segona. Encara no m’he desfet d’aquell encís.” A la foto, Cate Blanchett arribant a la gala de Carol a Canes. Tampoc pot oblidar “el silenci de molts immediatament després de la projecció de La mirada d’Ulisses [1995], d’Angelopoulos, a la sala Lumière: ens miràvem commoguts i no trobàvem les paraules.” També comparteix un record d’una altra mena: “Menjar una dotzena de gambes de Palamós amb en Lluís Carbó, el Quixot, en la festa de celebració de la projecció d’El cant dels ocells [2008]: «Menja, noia!»”

Luis Martínez va cobrir Canes per primer cop l’edició de la Palma d’Or de La classe (2008), del malaguanyat Laurent Cantet. “Des de llavors hi he anat cada any”, comenta. També recorda bé Lars von Trier: “Li vaig fer una entrevista el dia després que fos declarat persona no grata a Canes per les seves declaracions estrafolàries i molt absurdes sobre Hitler. Va ser una rara barreja d’incomoditat, incomprensió i distracció. I va ser força trist.” També recorda una entrevista a Clint Eastwood al luxós Hôtel du Cap. “A més de la mateixa conversa amb un personatge tan irònic com amable, per culpa d’un retard a la cita em vaig quedar sense transport de tornada a la Croisette (l’hotel és força lluny). Vaig tornar amb dues dones (treballadores sexuals) a l’únic taxi que hi havia disponible. La seva visió del festival era completament diferent (encara que, sens dubte, complementari) al d’un periodista. Va ser una conversa molt interessant.”

Catedràtic d’història i teoria del cinema per la UdG i col·laborador d’El Punt Avui, Àngel Quintana va debutar a Canes amb la Palma d’Or al western de Michael Cimino La porta del cel (1981). Recorda especialment Bette Davis i Lillian Gish (a la fotografia) presentant Las ballenas de agosto, de Lindsay Anderson (1987). “És l’únic cop que he tingut la sensació de trobar-me davant una veritable estrella del cinema mut”, diu. Un altre moment molt emocionant “va ser quan Jean-Luc Godard va fer la roda de premsa de Nouvelle Vague (1990), no s’hi cabia a la sala de premsa i la gent estava asseguda al voltant dels monitors del Palau dels Festivals seguint la conferència, hi havia un silenci molt respectuós”. A més de les projeccions de films, “moments de revelació, de trobar-me davant pel·lícules que m’ho han fet repensar tot”, com L’argent, de Bresson; La belle noiseuse, de Rivette, o La mirada d’Ulisses, d’Angelopulos, “un dia que vaig gaudir moltíssim va ser quan vaig assistir a la projecció de Pacifiction i vaig veure en la secció oficial com ovacionaven durant un quart d’hora Albert Serra i el seu equip. He sentit moltes ovacions al festival però aquella va ser especial per mi perquè s’estaven ovacionant el treball d’uns amics i em sentia molt i molt feliç pel que havien fet.”

Entre el 1992 (l’any d’Instint bàsic i Caro diario, recorda) i el 2020, Salvador Llopart va fer moltes entrevistes a Canes. En recorda una a Tom Hanks, compartida amb altres periodistes, com es fa sovint als festivals: “Algú li va preguntar quin consell donaria als joves actors i va dir, mig en broma: «Fer els deures del col·legi i cada dia anar al llit d’hora». Tots vam riure i el que havia fet la pregunta es va posar vermell. Però immediatament va rectificar el to i es va posar seriós: «Si una cosa he après al llarg dels anys és que per a un actor hi ha tres coses importants: saber-se el paper, arribar puntual al rodatge i, si és possible, aportar una idea, ni que sigui una de sola, sobre el que està fent.» Tots vam callar. Crec que això es pot aplicar a tot, cadascú a la seva pròpia àrea.”Recorda un altre moment “més jocós”, aquesta vegada en una entrevista amb Abel Ferrara, possiblement per El funeral , el 1996. Era una trobada del director, la primera del matí, amb un grupet de periodistes. “A la sala hi havia una noia imponent, amb vestit de nit i cara d’haver passat una vetllada intensa –recorda Salvador Llopart–. Entra Ferrara i, bé, fem les preguntes en el temps convingut. Tot bé. Ferrara estava una mica damnificat, la veritat, però a això ja hi estàvem acostumats. El cas és que a l’hora d’acomiadar-nos, el director repara una vegada més en la noia en qüestió i li diu: «No has preguntat res, vols saber alguna cosa?» I la noia li diu: «Però Abel, amor, no sóc periodista. He vingut amb tu de la festa, no ho recordes?».

En les 23 edicions que ha seguit, Nando Salvà, quatre per al programa Días de cine de TVE i la resta per a El Periódico de Catalunya, ha viscut un grapat de moments memorables. Fa moltes entrevistes i alguna ha sortit fatal, com les que va fer a Anthony Hopkins i Charlize Theron. El 2003, Vincent Gallo va presentar la seva primera pel·lícula com a director, The Brown Bunny, “que va generar una esbroncada increïble que mai més he tornat a veure repetida a Canes”. I va sentir en viu, el 2011, les declaracions de Lars von Trier sobre Hitler: “Va presentar Melancolía al festival i, a la roda de premsa, en broma o mig en broma, es va declarar nazi, i va dir que entenia Hitler [la fotografia és del moment en què ho diu, amb Kirsten Dunst atònita]. L’escàndol que va provocar va fer que el declaressin persona non grata al festival, i no se va xerrar d’una altra cosa.”