Sixena, final de camí

Gianluigi Colalucci (1929-2021) era la persona del món actual que més a prop ha estat de Michelangelo Buonarroti, el gran artista del Renaixement. Va ser el responsable de la restauració de la Capella Sixtina, un privilegi pel qual val la pena venir a aquest món. Colalucci, que coneixia bé les pintures de la sala capitular de Sixena i tota la col·lecció de murals del MNAC, el museu més important del món en la matèria, va ser clar i contundent sobre la qüestió: les pintures no poden tornar a Sixena. Per començar, perquè les mateixes pintures han deixat de ser murals i ara són sobre tela, i no poden separar-se dels bastidors que les sostenen. Uns bastidors, a més, que no poden adaptar-se a l’arquitectura de la sala del monestir. Hi hem d’afegir que dins les pintures hi viuen uns microorganismes, producte dels materials emprats en les operacions d’arrencament i restauració de 1936, que quan entrin en contacte amb el nou clima de Sixena sortiran de la letargia i començaran a degradar les pintures. Instal·lar les pintures a Sixena com demana la sentència del Tribunal Suprem que vam conèixer dimecres és una aberració tècnica i qui ho defensi haurà d’assumir les conseqüències. Hi ha algun precedent nefast, com el de les pintures romàniques de l’ermita de San Baudelio de Berlanga (Sòria), que també van ser arrencades al seu dia i parcialment reinstal·lades no fa molts anys. El desastre va ser absolut i va haver-se d’intervenir d’urgència pels danys ocasionats.

D’altra banda, la sentència del Suprem demostra com d’important és que el primer partit es jugui a casa, ja que la sentència del tribunal de primera instància d’Osca (2016) és un cúmul de despropòsits històrics, museològics i sobre conservació-restauració. De les 86 pàgines que té aquell text, signat per la jutgessa Silvia Ferreruela Royo, poc més d’una pàgina està dedicada a analitzar si les pintures, tècnicament, poden tornar al monestir. No s’entén, en cap cas, que la qüestió més rellevant de tot aquest procés es resolgués amb tan poc aprofundiment tècnic i que es fes, a més, amb una construcció argumental deficient. El testimoni de les dues perites presentades pel MNAC i la Generalitat, Mireia Mestre i Rosa Maria Gasol, totes dues conservadores-restauradores, va fer concloure a la jutgessa que “el traslado de las pinturas y su integración en la Sala Capitular es posible siempre que se adopten las medidas y precauciones necesarias para ello”, i ho reblava afirmant: “Ningún perito ha afirmado la imposibilidad de trasladar las pinturas a la Sala Capitular ni que el traslado vaya a suponer inexorablemente la pérdida de las pinturas.” Certament, aquestes afirmacions de la jutgessa causen intranquil·litat, però no podem oblidar que deriven del que va escoltar al judici per part dels tècnics. Si el Suprem no ha entrat ara en aquestes qüestions no ha estat només perquè ja era cosa jutjada, sinó perquè la Generalitat i el MNAC no devien incloure les qüestions de conservació entre les que formaven part del recurs de cassació presentat.

La sentència del 2016 també deia que Josep Gudiol el que havia d’haver fet, en lloc d’arrencar les pintures, era estabilitzar-les i posar un sostre a la sala capitular, tot qüestionant de manera presentista l’actuació d’algú que va treballar en un context bèl·lic, jugant-se la vida i costejant el salvament amb 4.000 pessetes pagades per la Generalitat. El que no recull la sentència és que la sala va quedar-se sense sostre, a la intempèrie, fins a la dècada dels 90 del segle XX, gairebé seixanta anys. Ningú a Aragó es va preocupar de cobrir-la. Què hauria passat si Gudiol no hagués arrencat les pintures? Fàcil: que haurien desaparegut en uns mesos.

Una altra qüestió que criticava aquella sentència de 2016 és que Gudiol arrenqués les pintures sense permís de les monges i la Dirección General de Bellas Artes, com si hi hagués algú a l’Estat espanyol demanant permisos amb una guerra acabada d’esclatar i amb bona part del patrimoni sent pastura de les flames. La jutgessa no només va mostrar-se incapaç d’entendre l’excepcionalitat d’aquella situació, sinó que arribava a dubtar de les intencions de Gudiol, ja que arriba a afirmar: “Tampoco puede afirmarse cuál fue el ánimo concurrente en Gudiol, si puramente lucrativo o de salvaguardar las pinturas.” En lloc d’agrair-li-ho, obviava que era un alt càrrec de la Generalitat en matèria de salvament patrimonial que es limitava a fer la seva feina. Fins i tot, arribava a dir: “No resultaría admisible que se alegara que la situación de peligro para las pinturas era tal que se vio obligado a actuar de modo inmediato”, i desautoritzava, així, una intervenció de salvaguarda que va ser elogiada internacionalment ja en aquella època.

El despropòsit de la sentència es rematava amb la desautorització de la fusió de les dues comunitats de monges de Sixena i Valldoreix el 1971 i amb la negació de la validesa d’un contracte signat per la priora de Valldoreix i la Generalitat el 1992, en el qual la primera manifestava de manera inequívoca la voluntat que les pintures restessin a Barcelona per sempre. I la jugada mestra: coincidint amb el judici, les autoritats del Vaticà van nomenar comissària pontifícia i presidenta federal dels monestirs femenins de l’orde de Sant Joan de Jerusalem Virginia Calatayud, una monja que viu en un monestir a Vitòria. Aquesta senyora, que no sabia ubicar Sixena al mapa, es convertia en propietària del monestir i de tots els seus béns. Algú hauria d’investigar què li van prometre a sor Calatayud, o què van donar-li, perquè s’embranqués en tot aquest procediment. Tot això de la monja ha estat fonamental i, a diferència de les qüestions tècniques, sí que ha estat abordat pel Suprem, que ha comprat a ulls clucs tota l’argumentació precedent dels jutges aragonesos.

El temps acabarà donant la raó a Gianluigi Colalucci, que en un article publicat en aquest mateix diari demanava la promulgació d’una llei específica que protegís el MNAC i “que reconegués a la col·lecció el seu alt valor d’unitat i en virtut d’això n’impedís el desmembrament”. Els fets han demostrat que tenia raó, ja que durant els darrers anys estem assistint a com s’ha desposseït dos museus catalans, el MNAC i el Museu de Lleida, de béns de les seves col·leccions que, a més, estaven protegits legalment. Les pintures de Sixena són BCIN perquè tota la col·lecció del museu ho és des del 1962. Això en cap cas ha servit de res. Ara que s’està redactant una nova llei del patrimoni cultural català, potser convindria que algú s’ho mirés. Si és que interessa, és clar.

*Professor de legislació i tutela del patrimoni artístic. Universitat de Lleida