Sixena sagna: el retorn al “no-patrimoni”

Des d’inicis del segle passat Espanya es va convertir en un paradís de marxants i antiquaris, àvids de peces per a col·leccions de museus i particulars estrangers. Richard L. Kagan defineix molt bé aquest moment al seu llibre El embrujo de España. La cultura norteamericana y el mundo hispánico (2021). Aragó no va ser aliè a aquesta migració d’obres, com avui es pot comprovar al Museu de Belles Arts de Boston, on es guarda la portada romànica de San Miguel de Uncastillo (Saragossa), o al Metropolitan a Nova York, on hi ha el magnífic díptic d’orfebreria i ivori de finals del segle XI de la reina Felícia de Roucy, procedent del monestir de Santa Cruz de la Serós (Osca). Miguel Hermoso Cuesta, professor de la Complutense, a El arte aragonés fuera de Aragón. Un patrimonio disperso (Gobierno de Aragón, 2009) narra en gairebé 500 pàgines la quantitat d’obres desplaçades a museus nacionals i estrangers i, és clar, dedica un capítol especial a les pintures de la sala capitular de Sixena, ara en l’ull de l’huracà de la recent sentència del Tribunal Suprem. Sorprenentment, el cas de Sixena, que és l’única peça de tota la llista que va ser fruit d’una indubtable operació de salvament enmig de l’enfrontament bèl·lic de la Guerra Civil, s’ha convertit en el palladium –terme que els antics donaven a una antiga obra d’art que protegia una ciutat o nació– de la reclamació del govern d’Aragó.

Paral·lelament, amb motiu de la celebració del judici a Osca que va motivar la sentència del 2016 a Aragó s’ha anat consolidant en l’opinió pública un relat ple de “paraveritat” que presenta les dues visites de Josep Gudiol i Ricart a Sixena el febrer i el maig de 1936 com l’indici d’un suposat interès per traslladar-les a Catalunya. Fins i tot hi ha veus que afirmen que “La sala capitular de Sijena no ardió en ningún incendio”, com declara María Gómez Rodrigo, membre del comitè tècnic del monestir de Santa Maria de Sixena, en una entrevista al diari Heraldo (31/12/2023). Ningú donaria crèdit a la vista de les esglaiadores fotos de la sala a cel obert fetes uns mesos després de l’incendi, en què el meravellós teginat mudèjar de fusta que coronava la sala capitular havia estat consumit pel foc, o si llegís la tesi doctoral de Rosa Maria Gasol en què explica com la policromia dels fragments conservats va virar a causa de les altes temperatures. Afirmacions d’aquest tipus no cabrien en el camp de la medicina o de la ciència, però amb estupefacció he vist que, tot i que a tothom se li omple la boca amb la paraula patrimoni, el qual s’ha convertit en un dels nous eslògans de les humanitats, el litigi de Sixena sembla afectar només Catalunya i Aragó i no la dignitat d’una disciplina –la història de l’art i la conservació-restauració– que no fa sinó perdre batalles en els darrers temps...

Anys enrere, quan estudiava les pintures, joia indubtable de l’art 1200 a Europa, vaig poder comprovar algunes notícies sobre el lloc que em van causar cert estupor amb relació al seu possible retorn. El pare Narcís Camós, a l’obra Jardín de María plantado en el principado de Cataluña (1657), explica l’elecció del lloc de la fundació del monestir per part de la reina Sanxa (1187-1188) a partir de la llegenda de l’aparició reiterada d’una imatge de la Verge Maria en un illot enmig d’un estany. Això va obligar els constructors a drenar el terreny i aixecar tota una sèrie de galeries i canalitzacions que es troben als fonaments de l’edificació medieval, per donar sortida a les aigües subterrànies, tal com comentava l’erudit aragonès Mariano de Pano en el seu estudi de Sixena del 1883. De fet, com he explicat diverses vegades, el primer registre de les pintures murals ja s’havia perdut al segle XVI a causa de la humitat i les inundacions estacionals, cosa que va obligar llavors, entre altres coses, a alçar el terra de la sala capitular, a crear una cornisa d’estuc sobre aquest primer registre de pintures i a emblanquinar les parets. Miguel Hermoso al ja citat llibre del 2009 aporta dades sobre aquesta situació, afirmant que, “debido a la insalubre ubicación del monasterio, en un terreno pantanoso cercano a la desembocadura del río Alcanadre en el Cinca, las religiosas estaban autorizadas a pasar temporadas fuera del mismo” (p. 117). De fet, al segle XVIII es va preveure la possibilitat d’enderrocar-lo “debido a lo costoso de su mantenimiento y por la humedad que hoy siguen afectando a sus estructuras” (p. 118). Per això, el govern d’Aragó des del 2002 va realitzar una sèrie d’obres de drenatge i sanejament del terreny que no van finalitzar fins l’any passat. De fet, fa pocs anys en una visita a Sixena vaig contemplar amb perplexitat que part de la superfície del claustre estava ocasionalment plena d’aigua. Amb això es demostra que, malgrat l’existència de tota una sèrie de protocols de conservació del patrimoni, la reclamació de la propietat i del retorn de les pintures des del 2014 es va fer sabent que el monestir no tenia encara les condicions ideals per instal·lar-les.

Doctores tiene la Iglesia. Els informes són contundents en referència a la fragilitat de les pintures conservades actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i desaconsellen la restitució. En realitat, ja no són pintures sobre un mur, sinó traspassades en teles de cotó i enganxades a estructures de fusta que no coincideixen exactament amb els arcs originals. D’altra banda, el 50% del conjunt es va perdre a l’incendi de 1936 i els fragments restants van patir els efectes de les altes temperatures que van fer transformar la seva policromia. A més, les restes inclouen una reintegració pictòrica en grisalla duta a terme durant la restauració dels anys 1940 i 1950 que constitueix el 32,5% del conjunt actual conservat.

Per això no deixo de preguntar-me: qui ha vist el projecte d’instal·lació de les pintures a Sixena? Qui garanteix que es mantindran els paràmetres de temperatura i humitat relativa que aquestes han tingut a la sala del MNAC? Quina institució tindrà la responsabilitat, amb tots els informes en contra, d’assegurar que les pintures no patiran desperfectes amb un trasllat? On està el paper i la veu del Ministeri de Cultura per vetllar pels protocols internacionals de conservació en un litigi que ha enfrontat dos territoris de l’Estat? Per què no s’ha nomenat encara una comissió internacional, externa i independent, per aclarir si és o no possible el trasllat sense danyar les pintures? Si les pintures fossin un malalt, la decisió ja estaria presa. Malauradament, en aquest cas, no parlem, en realitat, de patrimoni, parlem d’un estadi anterior, en el qual el monument com a “no-patrimoni” era sinònim de drets de propietat o simplement constituïa un símbol. Si es tractés del judici de Salomó davant la partició del nen en dues parts, diria que les pintures es quedessin on millor es conservessin. Qui acceptaria aquesta decisió?