Dinosaures per terra, mar i aire

Fa exactament 50 anys que Steven Spielberg va sacsejar tant la indústria cinematogràfica que mai més res va ser el mateix. L’èxit sense precedents de Jaws (Tauró) va demostrar als magnats de Hollywood que els blockbusters tenien recorregut més enllà de les vacances nadalenques, i els estius a partir d’aleshores es convertirien en un calendari adient per a les estrenes més comercials. També va ser Spielberg qui, dues dècades després, va tornar a reinventar el concepte de blockbuster a les portes de l’era digital amb Jurassic Park (1993), demostrant que el cartó pedra de Bruce (el nom que va posar al model mecanitzat del tauró blanc del seu mític film) era pura prehistòria i que de la prehistòria se’n podria explotar una nova mina d’or ressuscitant els seus vells monstres, els dinosaures. Així, prenent com a base una novel·la de Michael Crichton, va néixer una saga mastodòntica que 30 anys després ha completat ja dues trilogies tancades (Jurassic Park i World) i aquesta setmana n’enceta una tercera sota el nom de Rebirth (“el renéixer”). Amb Gareth Edwards al comandament –que té com a crèdit el ressorgiment de Star Wars amb Rogue One (2016) i coneix bé les bèsties colossals gràcies a un bon Godzilla (2014)–, comptant com a guionista David Koepp –responsable de les dues millors entregues, Jurassic Park 1 i 2– i amb dos bons intèrprets en el repartiment (Scarlett Johansson i Mahershala Ali), la cosa prometia malgrat els nostres dubtes inicials de si calia continuar explotant la fórmula. Ja us advertim que, només si no sou gaire exigents i només cerqueu entreteniment, sortireu de la projecció més o menys satisfets, a banda de fresquets i inflats de crispetes i begudes ensucrades. Si el que busqueu són emocions intenses, millor espereu a gaudir amb la reestrena de Tauró a finals d’estiu com així ha programat la mateixa productora Universal. Jurassic World: el renéixer és tal com diu el títol, un reset d’elements i llocs comuns d’aquest univers dinosàuric, però amb un déjà-vu que cansa perquè no aporta res (però res de res) de nou. El que s’ha inaugurat és un parc d’atraccions que coneixem fil per randa, amb muntanyes russes de les quals ja ens sabem cada corba i pendent i uns túnels del terror en què saps per on et voldran espantar. L’excusa, com proposa l’argument, és que els dinosaures ja no interessen i per això els científics dels parcs juràssics se n’han d’inventar de nous creant mutacions (aberrants), mentre que el seu mateix ADN pot garantir curar malalties i d’aquí que els protagonistes emprenguin un viatge per caçar dinosaures per terra, mar i aire. Però no, no n’aprenen. Si el vell Quint s’adona de l’error quan es troba el tauró blanc i exclama: “Necessitem un vaixell més gran!”, per què ara ningú –ni tu, estimat Spielberg– va reclamar: “Necessitem un guió més bo!”?