Terrassa, el modernisme sense excessos

A Terrassa han de fer molta pedagogia per inculcar que el seu patrimoni modernista menja a part. Ho sap bé Domènec Ferran, historiador i exdirector del Museu de Terrassa, de quan feia d’amfitrió de la Xarxa Europea d’Art Nouveau i veia les cares de “sorpresa” dels seus col·legues. Què esperaven trobar-se? L’exuberància ornamental i la disbauxa de colors de l’arquitectura barcelonina. El cas és que el Gaudí de la cocapital del Vallès Occidental, Lluís Muncunill (1868-1931), va renunciar als excessos d’aquest moviment per forjar una obra marcada per la sobrietat i la subtilesa.

“Aquí no hi ha floretes ni motlluretes”, va exclamar l’arquitecte Lluís Rambla en la taula rodona que es va fer aquest dimecres a la Masia Freixa, un dels edificis més icònics de Muncunill, ara a punt d’afrontar una reforma integral finançada pels fons Next Generation. “La casa més bonica del modernisme”, no es cansa de dir la historiadora de l’art Mireia Freixa, besneta dels seus primers propietaris (avui, sortosament, pertany a tots els terrassencs), i que hi va viure de nena. Domènec Ferran, Lluís Rambla, Mireia Freixa i també l’arquitecte alemany Hubertus Poppinghaus van participar en un debat que escalfava els motors de la 22a Fira Modernista, que se celebrarà des d’aquest divendres fins diumenge. L’edició d’enguany està dedicada precisament a Muncunill, al qual la delegació del Vallès del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha muntat una petita exposició, a la mateixa Masia Freixa. De títol Muncunill portes endins i comissariada pels arquitectes Jan Baca i Marta Peralta, ressegueix en paral·lel la seva vida personal i el seu llegat d’edificis.

“El personatge m’ha ajudat a comprendre la seva obra”, va dir Poppinghaus, veí de Gaudinona (perdó, de Barcelona) cada cop més fascinat per l’arquitecte terrassenc. La seva besneta, Àngels Muncunill, que era al públic, el va definir així: seriós, estricte, tossut, religiós i de dretes. Nascut a Fals, al Bages, al si d’una família de pagesos benestants, però austers. “Humil”, hi va afegir Mireia Freixa, que l’ha estudiat més bé que ningú. Mentre a Barcelona els arquitectes competien per qui la tenia (la feia) més grossa, Muncunill “no va tenir projecció pública”. Ni tan sols va tenir de padrí el totpoderós Josep Puig i Cadafalch, amb qui van ser companys d’estudi. No van congeniar. Potser tot plegat explica que milités en un modernisme “sense la prepotència” del de la gran capital.

Muncunill va anar per lliure. Com Gaudí, també se les va tenir amb alguns dels seus clients, principalment amb l’Ajuntament, per al qual va treballar com a arquitecte municipal del 1892 al 1903. Amb d’altres hi va haver més feeling. “A la Masia Freixa es nota que propietari i arquitecte es van divertir”, sosté Mireia Freixa. La casa, aïllada, no era visible des del carrer i l’arquitecte es va deixar anar completament amb una orgia de formes. “Va fer un loft quan ningú sabia ni què era un loft; s’havia de ser atrevit”, va raonar l’arquitecte alemany, que també el considera un pioner de la doble curvatura. “Erròniament es diu que Gaudí va ser el primer. El que passa és que Muncunill ho va fer per impuls, sense ser-ne conscient.” I, ja hi tornem a ser, no tenia cap “aparell de propaganda” per donar-se autobombo.

Muncunill va arribar a Terrassa en un moment en què la ciutat es trobava en ple apogeu industrial i havia superat els 15.000 habitants. Calia donar resposta a tot de noves necessitats, tant per viure com per treballar. Va gestar tant cases per als obrers com per als burgesos (rics no, riquíssims però, com ell, austers), casinos, asils, botigues, esglésies... I fàbriques, moltes fàbriques. “El patrimoni modernista industrial de Terrassa no té parangó”, remarca Freixa. Cap obra de cap arquitecte i de cap lloc pot competir amb el Vapor Aymerich, Amat i Jover, “l’obra mestra de Muncunill”, té clar Lluís Rambla. No li fa ombra “ni la fàbrica Casaramona [de Puig i Cadafalch, avui seu del CaixaForum]”, anota la historiadora de l’art. Als anys setanta, encara en temps de dictadura, havia d’anar a terra per construir-hi pisos, el camí que ja havien seguit altres joies arquitectòniques, però aquesta vegada la ciutadania es va mobilitzar per aturar-ho. Rambla era membre del Grup d’Arquitectes de Terrassa (GAT), els primers que es van posar en peu de guerra. Fa 50 anys van organitzar una taula rodona (en què també hi era Mireia Freixa; aquells loops curiosos de la història) per armar-se d’arguments per a la salvaguarda de l’edifici, que un cop el va haver comprat la Generalitat es va convertir en la seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Alguns van moure fils perquè l’equipament s’ubiqués a Barcelona. No havien entès res.

La barcelonitis es cura, per exemple visitant Terrassa i descobrint el seu patrimoni modernista tan singular: “Essencial”, conclou Ferran.