Esdeveniment de gran magnitud

En una setmana farcida de bones notícies en referència a Jordi Savall (Igualada, 1941), dijous va presentar-nos, a L’Auditori de Barcelona, la seva versió de l’oratori profà El paradís i la Peri (1843) de Robert Schumann (1810-1856). Una presentació que es va afegir, així, al llançament al mercat del disc Forgotten Symphonies (Alia Vox, 2025), on es pot trobar la seva interessant lectura, al capdavant de Le Concert des Nations, de la Symphony ‘Annulierte’ d’Anton Bruckner, però especialment amb la notícia que el proper mes de desembre Savall dirigirà tres concerts de la temporada de la prestigiosa Orquestra Filharmònica de Berlín convertint-se en el segon català a fer-ho, ja que Antoni Ros Marbà va arribar a dirigir dues produccions per invitació de Herbert von Karajan.

Resulta evident que el nom de Jordi Savall, cada dia que passa, engrandeix la seva estela de mite vivent pel que respecta a la interpretació històricament informada, cosa que equival a dir un dels corrents d’interpretació més potents i interessants apareguts al segle XX i que han acabat per transformar la nostra visió de com podia haver estat la sonoritat de les músiques del passat. De fa uns quants anys, Savall ha decidit emprendre una aventura per l’univers del Romanticisme per deixar la seva empremta i visió de com concep la música d’autors complexos i difícils com ho és Schumann. Aquest compositor de Zwickau va compondre importants oratoris, avui en dia força poc programats, que són ja no tan sols una delícia, sinó un manifest d’allò que és i significa el Romanticisme. Entre les múltiples definicions d’aquest moviment, i en això Rüdiger Saranski va realitzar aportacions molt importants, hi ha la consciència d’intuir un Absolut que depassa el propi jo de l’artista.

L’oratori El paradís i la Peri n’és una mostra i tot ell és ple d’unes subtileses i d’acostament per la via musical a categories últimes com l’Absolut, l’Infinit i l’Inefable que requereixen o imposen un imperatiu de dificultat que ha fet que no hagi estat fins als darrers anys que directors com Harnoncourt, Rattle o Gardiner hagin realitzat un enregistrament d’aquesta obra. Ara s’hi afegeix aquesta versió del director igualadí, que ha optat per una lectura més lleugera que densa, donant pas a la transparència i a la fluïdesa que pot assolir un músic que sap molt sobre qüestions en referència al sentit i declamació del text, atesa la seva gran experiència en el món de la música antiga. Amb un excel·lent cor de La Capella Nacional de Catalunya, preparat per Lluís Vilamajó, i un magnífic estol de vuit solistes vocals on van sobresortir les noruegues Lina Johnson i Marianne Beate Kielland, a més del tenor Kieran Carrel, sense desmerèixer amb això la resta de solistes, Savall va poder deixar pas a la creació, en alguns moments, de veritables estats beatífics i paradisíacs que, en el fons, són els que cerca Schumann en la seva obra. Le Concert des Nations va respondre amb solvència l’exigència d’una obra que, això sí, demana la maduresa i reflexió d’anys. L’aposta de Jordi Savall, una vegada més, ha estat la de mostrar les obres més des d’un punt de vista del so, amb una paleta tímbrica de colors orquestrals que, certament, encisa els oients, que no per l’assoliment del drama que, de fet, és subjacent en l’oratori. De totes formes, els assistents vam ser uns privilegiats en poder gaudir d’un infreqüent oratori de Schumann a les sales de concert que va portar a dalt l’escenari un equip humà de més de noranta persones.

Possiblement l’excessiva conversió, en les programacions musicals, dels concerts en productes de consum va impedir d’assolir una major consciència que estàvem al davant d’un esdeveniment de gran magnitud i transcendència en la història musical del nostre país en gaudir d’un oratori i d’una versió a l’alçada.