L’emocionant retorn a Canes de Jafar Panahi

Fa trenta anys, Jafar Panahi va guanyar a Canes la Càmera d’Or a la millor òpera prima amb la meravellosa Un globus blanc, a partir d’un guió del seu mestre, Abbas Kiarostami. Des d’aleshores, diverses pel·lícules seves s’han projectat a Canes, però en els últims quinze anys el director iranià no havia pogut assistir al festival (ni anar enlloc) perquè, condemnat judicialment per la seva dissidència política a un arrest domiciliari, no podia sortir del seu país. També tenia prohibit fer cinema, amb el qual des de fa molt temps ha denunciat sovint tot allò imposat a les dones iranianes, però n’ha seguit realitzat clandestinament, contrarestant la precarietat amb enginy i una moral indestructible. També amb ètica. Per això, quan Panahi va entrar a la sala Lumière, abans de la projecció d’Un simple accident, va rebre una ovació carregada d’emoció. Els aplaudiments també van ser intensos quan va acabar una pel·lícula que, convertint-se en una ferma aspirant al palmarès de la secció oficial, fa present la gran ferida de la societat iraniana a causa d’un règim repressiu. La narració parteix del fet que un home, a conseqüència d’un simple accident en què atropella un gos i fa que dugui el seu cotxe al garatge, creu reconèixer el carceller que va ser el seu torturador (i el d’altres) en nom de la revolució islàmica. Segrestant-lo amb un desig de venjança, la víctima dubta sobre la identitat de qui nega ser el seu botxí. Panahi manté la tensió en tot moment, com també fa palpitar el sentit humanista i fins l’humor que il·luminen tot el seu cinema, encara que hi faci una denúncia del terror de la repressió política. Panahi no fa cinema per venjar-se, sinó perquè per a ell és la vida que, a més, li permet de sobreviure a l’autoritarisme.

Essent una directora que, assumint de manera personal el cinema de terror, va explorant en les mudances més tremendes que poden experimentar els cossos, fent atenció sobretot als femenins, Julia Ducournau va impactar l’any 2021 a Canes, aconseguint-hi fins i tot la Palma d’Or, amb Titane. Aquesta pel·lícula, protagonitzada per un personatge amb una placa de titani al cap que experimenta diverses transformacions, és tan desconcertant com potent, però amb un cert efectisme i truculència. El cas és que, presentada també a la secció oficial competitiva, la nova pel·lícula de la directora francesa, Alpha, havia creat forces expectatives que han menat a una certa decepció general. Més discreta i menys suposadament transgressora que en el seu film anterior, Ducournau torna a incidir en les mudances inquietants dels cossos, en aquest cas inspirada per la sida sense que sigui mai anomenada, de la mateixa manera que el relat transcorre en un lloc i un temps incerts. En tot cas, imagina una població atemorida per una epidèmia que es transmet a través de la sang i que fossilitza, fins petrificar-los, els cossos dels que contrauen la malaltia. Potser aquesta petrificació pot fer creure que Ducournau sempre ens sorprendrà amb la seva imaginació sobre la mutació dels cossos. La pel·lícula, però, no para de fer voltes (com ho fan d’altres de la secció oficial) a una mateixa situació que configura una mena d’estrident melodrama familiar protagonitzat per una metgessa amatent i superada per les circumstàncies (Golsfiteh Farahani), el seu germà heroïnòman afectat per l’epidèmia (Tahar Rahim, que, per encarnar el personatge, va transformar el seu propi cos aprimant-se vint quilos fins quedar-se només amb la pell i els ossos) i una adolescent estranya, una constant en Ducournau, que inquieta amb una mena de tatuatge/incisió al braç del qual va sortint sang: està contagiada o és una metàfora del trasbals hormonal del seu cos adolescent?

Potser hi ha qui ho pot explicar, però aquesta cronista mai no acabarà de saber el criteri pel qual, per exemple, la nova pel·lícula de Spike Lee, Highest 2 Lowest, ha estat programada fora de competició i, amb molt poques projeccions, quasi d’esquitllentes. Protagonitzada per Denzel Washington, que ha rebut una Palma d’Or honorífica per sorpresa, Lee s’hi inspira lliurement en L’infern de l’odi, d’Akira Kurosawa, per fer una reflexió sobre la música i la cultura afroamericana (tot i que també fa presents els ritmes dels porto-riquenys amenaçats per Trump) amb l’aparença d’un thriller que, mostrant-lo en plena forma, planteja un conflicte moral al protagonista, a qui se li reclama pagar per la víctima d’un segrest equivocat.