Terminis i objectius clars

Dimarts pas­sat, després del dis­curs del pre­si­dent Puig­de­mont, es va gene­rar una situ­ació de des­con­cert. Havia pro­cla­mat la inde­pendència o no ho havia fet? Havia obert un període per dia­lo­gar, d’acord, però quina durada tenia aquest període? I aquest diàleg, sobre què havia de ser? El prin­ci­pal pro­blema d’aque­lla sessió par­la­mentària era que no es va plan­te­jar, tal com estava pre­vist ini­ci­al­ment, l’oferta de diàleg com la con­cessió magnànima d’algú que s’ha gua­nyat un dret i esta­bleix un ter­mes i unes con­di­ci­ons clares, sinó que més aviat sem­blava una renúncia d’última hora. Així es va fer notar en la decepció de la gent con­gre­gada al pas­seig de Lluís Com­panys, que va mar­xar a casa amb una mà a cada ou. L’endemà mateix, els apa­rells de l’Estat van apro­fi­tar aque­lla escletxa per començar a sem­brar el caos: per un cos­tat, l’amenaça de l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució Espa­nyola; per l’altre, el cap de l’opo­sició par­lant d’una hipotètica reforma cons­ti­tu­ci­o­nal incerta fixant uns ter­mi­nis llarguíssims i, entre­mig, una carta apro­fun­dint en les con­tra­dic­ci­ons del que havia pas­sat el dia ante­rior. Cada cop que s’ha apel·lat a l’astúcia, caigués en 9 de novem­bre o en 10 d’octu­bre, hem cor­re­gut el risc de per­dre-hi bous i esque­lles. Per si algú no se n’ha ado­nat, no estem davant d’una colla de xim­ples desor­ga­nit­zats. Un cop pas­sat el moment és l’hora de plan­te­jar-se com redreçar la situ­ació i evi­tar que es perdi el crèdit gua­nyat amb la cele­bració i la victòria del referèndum i amb l’èxit d’una vaga gene­ral sense pre­ce­dents. Encara s’és a temps de fixar uns ter­mi­nis rao­na­bles per a les nego­ci­a­ci­ons, encara és pos­si­ble deli­mi­tar quin és el ter­reny sobre el qual estem dis­po­sats a jugar i qui­nes prer­ro­ga­ti­ves ja ens hem gua­nyat a pols i són indis­cu­ti­bles. La ciu­ta­da­nia està dis­po­sada a ser dis­ci­pli­nada i fidel sem­pre que tin­gui per cert que no se l’està enga­nyant i sem­pre que tin­gui clar per quins objec­tius tre­ba­lla.