Com l’aigua del riu

És una evidència, però no sem­pre som cons­ci­ents que el món és molt gran i que es mou sense parar, i que de focus d’ines­ta­bi­li­tat i de pro­testa n’hi ha oberts per tots els cinc con­ti­nents. Només cal fixar-se en aquesta última set­mana, quan, coin­ci­dint amb els alda­rulls de Cata­lu­nya, hem vist pro­tes­tes també pels car­rers de Xile, Bolívia, el Líban i Hong Kong, per citar només els esce­na­ris on més s’ha pro­jec­tat el focus infor­ma­tiu.

Ja sé que cada cas és dife­rent i que no es poden bar­re­jar pomes amb peres, però sí que es pot cons­ta­tar que es tracta, en gene­ral, de males­tars llar­ga­ment incu­bats que un dia escla­ten de manera vio­lenta a par­tir d’un fac­tor deto­nant (la pujada del bit­llet del metro, la sos­pita de frau elec­to­ral, una con­demna judi­cial, una llei d’extra­dició que pot ser uti­lit­zada con­tra dis­si­dents polítics...). Expres­si­ons visi­bles d’un des­con­tent pro­fund, que s’ha anat covant per sota sense que se’n calibrés el poten­cial explo­siu. M’ha vin­gut al cap tot això men­tre sen­tia per la ràdio tes­ti­mo­nis dels aiguats d’abans-d’ahir. Una veïna de l’Espluga de Fran­colí expli­cava que el riu, quan troba el seu curs obtu­rat, salta i busca una via alter­na­tiva. Quina metàfora més rodona per des­criure els con­flic­tes que pro­li­fe­ren en el nos­tre món, començant pel que tenim més a prop. Quan l’aigua (els diver­sos interes­sos en pugna) es des­via del seu canal natu­ral (la política) i es deixa que baixi embra­vida, com la tor­nem al seu llit?