El protocol d’escut

La pre­sumpta agressió sexual en el si d’una orga­nit­zació política no és un afer pri­vat que s’hagi de tan­car estric­ta­ment en l’esfera interna. Cer­ta­ment, com asse­nyala la CUP en el seu comu­ni­cat d’ahir després de fer-se públi­ques aques­tes greus acu­sa­ci­ons con­tra Quim Arru­fat, els par­tits for­men part d’aquesta soci­e­tat patri­ar­cal en la qual la violència mas­clista és quo­ti­di­ana. Públi­ca­ment, la CUP fa ban­dera política del femi­nisme i, en coherència, encara està més obli­gada a com­ba­tre-la en l’àmbit intern. Per con­tra, la seva gestió de les violències orgàniques és política­ment i huma­na­ment inde­fen­sa­ble. Tal com ja va que­dar palès en un altre cas, el d’asset­ja­ment psi­cològic a la dipu­tada Mireia Boya. La CUP ha trac­tat els dos casos amb el vell, ètica­ment repro­va­ble i obs­cur pro­ce­di­ment envers els elec­tors i els ciu­ta­dans en gene­ral de “la roba bruta es renta a casa”.

Anys de secre­tisme per sos­te­nir una freda anàlisi interna de cos­tos polítics que fins i tot va per­me­tre al denun­ciat per agressió sexual i dipu­tat Arru­fat entrar en el secre­ta­riat naci­o­nal i ser-ne el por­ta­veu. I ana­ven pas­sant els anys i men­tre la CUP s’entre­te­nia a apro­var un –impres­cin­di­ble arreu– pro­to­col con­tra agres­si­ons sexis­tes, Arru­fat era denun­ciat per un nou cas d’abús sexual, del qual tam­poc sabem a hores d’ara res.

A Arru­fat, la pre­sumpció d’innocència no la hi pot treure ningú, però des del pri­mer cas ja fa sis anys l’hau­ria d’haver defen­sat davant dels tri­bu­nals denun­ciat per la CUP. Ho va fer ahir a Twit­ter, negant la major però sense cap expli­cació i escu­dant-se en “els pro­to­cols interns” de la CUP. En altres par­tits l’acti­vació del pro­to­col ha aca­bat cos­tant la dimissió d’un con­se­ller. Arreu hau­rien de ser­vir per pre­ve­nir les violències i aju­dar a fer justícia a les vícti­mes. A la CUP sem­blen acom­pa­nyar bé la impu­ni­tat, guar­nida pels silen­cis, dub­tes i l’opa­ci­tat.