Filla d’un home i d’una mona

Ballava, can­tava òpera, par­lava tres llengües i era d’un natu­ral edu­cat, però men­tre va viure, i també sent cadàver, va ser escar­nida com a estrambòtic engen­dre d’un humà i una mona. La història de Julia Pas­trana, nas­cuda el 1834 en una ètnia de l’estat mexicà de Sina­loa i morta –que no des­can­sada– a Mos­cou el 25 de març del 1860, repre­senta el para­digma del mons­tre mig ésser humà, mig bèstia que durant els segles XIX i XX pro­li­fe­rava en la molt lucra­tiva cul­tura de l’entre­te­ni­ment de mas­ses, sense cap res­pecte –és sobrer dir-ho– per la dig­ni­tat de la pro­ta­go­nista ni pel públic que se’n reia. De què? Del seu ros­tre i cos coberts de pel –tenia una hiper­tri­cosi gene­ra­lit­zada– i de la pro­tu­berància de la mandíbula que li con­fe­ria un aspecte de simi. Explo­tada per un mana­ger/marit en fires, tea­tres i circs de Nova York, Lon­dres, Leip­zig, Viena, Varsòvia i Mos­cou, en aquesta última ciu­tat va tenir un fill –amb la mateixa malal­tia– i ni ella ni ell van sobre­viure. Tots dos, però, van res­tar un segle i mig de cos pre­sent, embal­sa­mats, venuts i reve­nuts per dife­rents pro­pi­e­ta­ris, exhi­bits en espec­ta­cles com a mòmies anor­mals i dipo­si­tats a mans de científics i empre­sa­ris col·lec­ci­o­nis­tes com ara els Lund de Noru­ega, que els van por­tar de gira pels ter­ri­to­ris ocu­pats pels nazis, i als anys 50 per Suècia i als 70 pels Estats Units, on mal­grat certa repro­vació moral van ven­dre mol­tes entra­des. Més enda­vant el nadó fou muti­lat i men­jat per les rates –1976–; la Julia, robada, recu­pe­rada i guar­dada des del 1997 a la Uni­ver­si­tat d’Oslo fins que el 2013 tornà a Mèxic per rebre sepul­tura.