Esplèndids patriotes

Com més va, més difícil em resulta enten­dre alguns llocs, situ­a­ci­ons i col·lec­tius d’indis­cu­ti­ble i reco­ne­gut pres­tigi social. Pateixo una mena d’infecció o de virus des­so­ci­a­lit­za­dor que fa que em pro­vo­quin rebuig i urticària. Una mica a l’estil d’Astèrix i Obèlix quan Gos­cinny i Uderzo els desu­bi­quen del seu petit poblat a l’Armòrica i els situen en qual­se­vol dels cam­pa­ments romans. Tan difícil em resulta, com més va, que per lleig, sec­tari i talibà que pugui sem­blar dir-ho, puc asse­gu­rar que no m’hi tro­ba­ran pas mai. Si mai em perdo, no em bus­quin ni al Cer­cle d’Eco­no­mia o les seves acti­vi­tats, ni al Círculo Ecu­es­tre ni a les seves acti­vi­tats. La llista de situ­a­ci­ons que s’han vist i es veuen en un lloc i l’altre, i de les quals pre­fe­reixo estar-ne al marge, és llarga només amb el que he tro­bat expli­cat en mit­jans. M’esgar­rifa pen­sar les que hi hau­ria reco­llit en viu i en directe. Aquest dime­cres mateix, que tenien Feijóo a la trona, els assis­tents es varen petar el cul de riure quan el pre­si­dent popu­lar els va asse­gu­rar que “els cata­lans són els més esplèndids de tots els espa­nyols, els que més impos­tos paguen d’Espa­nya i, per tant, els més patri­o­tes”. No entenc on hi veuen la gràcia, però va arren­car una ria­lla mas­siva a l’audi­tori. No m’hi bus­quin, si em perdo. Em fa pena el que a ells els fa riure, per dir-ho suau­ment. Si em perdo bus­queu-me als res­tau­rants on esmor­zen mano­bres i autònoms quan fan esmor­zars de for­qui­lla.