Per la comunitat

La comu­ni­tat és quel­com difús. La cul­tura de la pro­duc­ti­vi­tat, l’èxit i el progrés ens han por­tat a una estruc­tura indi­vi­du­a­lista que sem­bla no con­ci­liar amb el fun­ci­o­na­ment d’una soci­e­tat i amb la neces­si­tat de l’indi­vidu. Les per­so­nes som inter­de­pen­dents, encara que esti­guem immer­gi­des en un entra­mat per­vers que sovint ens fa creure que ja hem for­mat un cri­teri propi. Parlo del desen­vo­lu­pa­ment per­so­nal. Un dret, l’exer­cici del qual ha rebut una trans­for­mació que ens hauríem de plan­te­jar deba­tre’n els impac­tes. Sem­bla que ens obli­dem que la nos­tra essència també és amb qui, què i com hem vis­cut. La nos­tra essència és també la comu­ni­tat. Hem adap­tat la cul­tura indi­vi­du­a­lista amb altres for­mes de comu­ni­tats: la comu­ni­tat en una empresa entre els tre­ba­lla­dors i els seus caps jeràrquics, i entre una empresa i els seus cli­ents, la comu­ni­tat d’un gimnàs... A diferència d’aquests, una comu­ni­tat de veïns o les comu­ni­tats de per­so­nes que com­par­tei­xen vin­cles soci­als, cul­tu­rals, ètics, reli­gi­o­sos, i que advo­quen per can­vis i millo­res estruc­tu­rals, pot­ser man­te­nen una essència real de la unió com a soci­e­tat. Amb aquests exem­ples que hem posat, par­lem de comu­ni­tats essen­ci­al­ment dife­rents. Per­fils, cre­en­ces i objec­tius dife­rents. Lla­vors, la comu­ni­tat és una forma d’unió, de cate­go­rit­zació o d’ins­tru­men­ta­lit­zació de les per­so­nes? En el si de la cre­ació d’una comu­ni­tat hi ha un interès comú de les per­so­nes que la inte­gren. El punt és que aquesta pugui ager­ma­nar-se amb d’altres i pugui estar inter­con­nec­tada. Fer pinya, per una comu­ni­tat major que és la soci­e­tat. D’entrada si la direcció d’una comu­ni­tat no és l’ober­tura, hau­ria d’ana­lit­zar seri­o­sa­ment l’impacte de les seves acci­ons. De la mateixa manera, quan això no suc­ce­eix, no només cal posar el focus en el propòsit de les for­mes de comu­ni­tat més tra­di­ci­o­nals i d’aques­tes altres noves for­mes d’esca­par de l’indi­vi­du­a­lisme, sinó que cal revi­sar quin paper tenen en les deci­si­ons que es pre­nen en un muni­cipi o país. Quina és la uti­li­tat real de les noves for­mes de comu­ni­tats i la trans­for­mació de les tra­di­ci­o­nals en la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana? Res­po­nen a l’essència real de canvi per a la millora dels drets i lli­ber­tats humans?