L’empremta de l’historiador

De Jaume Vicens Vives (Girona, 1910-Lió, 1960) sempre s’ha dit que destacava per la seva capacitat de lideratge, fos per la seva força física a l’institut de Girona, fos per la seva potència intel·lectual en els anys foscos de la dictadura. Va haver d’estudiar molt i guanyar diverses càtedres, després de ser depurat el 1939, però la seva visió pragmàtica de fer que Catalunya tingués pes i que aquest fos reconegut a Espanya, no ha d’amagar que va estar al darrere de fets destacables de l’antifranquisme. Va participar en la protesta que culminaria amb els fets del paranimf de la UB del 1957 i va tenir un paper destacat en la vaga de tramvies de Barcelona, ja que a casa seva es va establir el centre de coordinació de personatges com Josep Benet, Rafael Tasis, Santiago Nadal, Joan Reventós i Maurici Serrahima. Pragmàtic com era, des dels acords de Franco amb els EUA i de la signatura del Concordat amb la Santa Seu, va veure que el canvi polític no seria a curt termini i va decidir fer política des de la història.

Va publicar Notícia de Catalunya el 1954, que va ampliar poc abans de la seva mort. Va ser membre de l’IEC i el 1959 va participar activament en la campanya de protesta contra Luis de Galinsoga, el director de La Vanguardia que va insultar tots els catalans. Va tenir una activitat frenètica, en el món acadèmic com l’havia tingut en el món editorial fundant amb el seu cunyat, anys abans, l’editorial Teide. El 1959 contacta amb el president Josep Tarradellas a París per conèixer de primera mà com creia que hauria de ser l’evolució política de Catalunya. Van coincidir que no hi hauria un trencament violent amb el franquisme i van discrepar en moltes altres coses.

Un discurs seu a un grup de joves industrials es considera l’acte fundacional del Cercle d’Economia. La dèria de Vicens Vives era fer arrencar el país i preparar-lo per després de Franco. El capitán de industria español en los últimos cien años va ser el títol de la conferència. Aquell grup de joves empresaris es va cohesionar a l’entorn de Jaume Vicens Vives, que els va fer d’intermediari per organitzar reunions amb personalitats que van tenir un paper destacat en la transició.

Vicens Vives va tenir un gran pes també en el món de la història i es consideren deixebles seus Jordi Nadal, Josep Fontana i Joan Reglà, al marge del seu amic Santiago Sobrequés, només un any més petit que ell. El seu pensament també va influir en personatges com Jordi Pujol, que sempre li ho ha reconegut: “Quan el juny de 1977, després de les primers eleccions al Congrés, Trias Fargas, en Roca i jo mateix ens reunim i ens preguntem com ha de ser la nostra relació i idea d’Espanya, vàrem dir que hi havia d’haver estabilitat, governabilitat i continuïtat, i que això implicava el reconeixement de Catalunya en una Espanya renovada.” Una idea que havia treballat i defensat Vicens Vives. Les dramàtiques circumstàncies que li va tocar viure i la mort als 50 anys, van fer de Vicens Vives “un historiador obligat a treballar a correcuita”. Jordi Nadal deia que la seva obra “sempre serà de joventut”. Va deixar empremta i se’l considera un dels intel·lectuals més influents del catalanisme.