Jaume Vicens Vives, l’home pont

Per a unes quantes generacions de gironins, Vicens Vives és el nom de l’institut de Girona. Del que era l’únic institut de la ciutat de Girona quan es va traslladar del vell edifici de la Força al nou, l’any 1966. Això dona bona mostra de la importància que va tenir per a la ciutat i per al país aquest home nascut el 6 de juny del 1910, ara fa 115 anys, al número 5 de la carretera de Santa Eugènia, i que va morir molt jove, als cinquanta anys, el 28 de juny del 1960, ara fa 65 anys. En ple franquisme el seu nom ja va ser reivindicat. No va fugir del país el 1939 perquè no havia tingut militància política i no temia que res li passés. Però va veure com el seu amic Carles Rahola era executat i ell mateix depurat i expulsat del món universitari, en el qual ja tenia pes. El motiu, ser considerat un rojo bàsicament pel ressò que va tenir el seu casament civil amb Rosa Rahola d’Espona celebrat el 1937 a la Universitat de Barcelona. Els avals presentats van permetre que després pogués tornar a fer classes, però sense cap càrrec i amb el trasllat obligatori a Baeza, a Jaén.

Com és que aquest gironí que es volia dedicar, i ho va fer, a l’Acadèmia va acabar convertint-se en un dels personatges més importants d’aquella etapa fosca? S’explica pel paper que va assolir com a teòric d’un catalanisme possibilista, pragmàtic, per les seves bones relacions a totes les bandes i pel fet que se’l va qualificar com a l’home pont entre Catalunya i una nova Espanya que es volia definir per a després de la dictadura. “Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”, va escriure sobre Vicens Vives Josep Pla.

Va fer carrera acadèmica i li va costar. Va néixer a Girona i sempre es va sentir gironí tot i que la mort prematura del seu pare, apoderat de la Farinera Montserrat, el va fer marxar a Barcelona perquè la seva mare, modista, es pogués guanyar millor la vida. Ell va deixar la casa familiar amb setze anys i va fer els estudis treballant de comptable. A Girona va fer amics per a tota la vida, per exemple Santiago Sobrequés. Es va fer un nom com a investigador de la història del segle XV a la Corona d’Aragó i la figura de Ferran II. Intel·lectual inquiet i viatger, va voler exercir de pont entre el catalanisme interior i l’exterior que representava la figura de Josep Tarradellas. Amb aquesta finalitat Vicens Vives hi va enviar Josep Pla.

Diuen d’ell que va arribar a la política des de la història. Home pragmàtic i amb una visió integradora, va veure als anys cinquanta que la figura de Franco es consolidava i era acceptada pels americans i que calia actuar per evitar la devastació de Catalunya. Notícia de Catalunya va ser un dels seus llibres més celebrats quan ja exercia un lideratge clar en el món universitari i industrial del país. Alguns analistes opinen que hauria tingut un paper decisiu en la Transició, però un càncer de pulmó se’l va emportar als cinquanta anys a Lió, on l’havien operat. Josep Pla va qualificar la seva pèrdua com “la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrement, vivint”. Fa 65 anys.