Trinca, S.P

Un amic m’ha fet escoltar les últimes cançons de La Trinca. Sembla que s’ha venut una quantitat enorme d’aquests discs, i d’altra banda és pràcticament impossible entrar al teatre on aquests dies actuen. Tot està venut a l’avançada. No puc parlar, doncs, de l’espectacle, però havent sentit les cançons privadament m’imagino l’eufòria que deuen provocar escoltades en públic.

Tinc la petita vanitat d’haver dedicat un article a La Trinca, fa molts anys, en el qual cridava l’atenció dels professionals de la cultura, l’elitisme, la política i la resistència. Els venia a dir: “Ep, no us deixeu enganyar per l’aire de barrila de La Trinca. Ens trobem davant d’un fenomen molt important”. Reconec que era una mica dur de fer empassar aquest criteri als entusiastes de Brassens o de Léo Ferré, i el fet que jo també n’era no m’assegurava credibilitat sobre La Trinca. “Que les cançons d’aquests nois estan ben fetes, tu, i no paren d’actuar. I s’hi entusiasma tot de gent que no trobarà enlloc més el tipus de diversió i de reflexió que necessita”.

Els qui havien “liquidat” La Trinca massa aviat hauran d’admetre que ja fa deu anys que dura i que l’èxit actual és un dels més grossos. Són deu anys d’esforç constant, molt professionalitzat, exclusivament en català. Han vist quin era el seu camí i l’han seguit amb una lucidesa total.

El que es proposà La Trinca fou divertir, però per a poder divertir durant tants anys cal que la diversió sigui molt ben feta. M’agradaria saber qui pensa i qui escriu materialment aquestes cançons de La Trinca, que sobre una base –normalment– de música estàndard o de “gènere” construeix unes lletres plenes de vivor i hàbilment farcides d’expressions pròpies del geni de l’idioma. Un dels secrets de La Trinca és que fan la gresca amb un gran rigor. Aquesta exigència dissimulada –mètrica, per exemple– és el que provoca troballes que semblen “fàcils”. Fer el que fa La Trinca és molt difícil, com ho demostra la inexistència d’imitadors, tot i els diners que La Trinca fa córrer.

Als qui habitualment s’escandalitzen per quatre frases que consideren “grolleres”, els recordaré que La Trinca és molt menys “escandalosa” que certa literatura tradicional catalana –i universal–, però en canvi és molt més positiva des del punt de vista nacional. Deixem-nos de manies i escoltem aquest últim disc com allò que realment és: l’aportació més oportuna i més rotunda que ha fet la cançó a la presa de consciència popular en les circumstàncies actuals. I tot escoltant “Corasón loco” adonem-nos que això ha arribat ja, en poques setmanes, a mig milió de catalans. Si això no és fer un “servei públic”…!

Tot rient rient, La Trinca obre els ulls a la gent.

És la Trincavisió Catalana.