Mannà diví

Com a mannà diví que cau del cel, el poeta penedesenc Santi Borrell inaugura avui una instal·lació artística de Ceps que cauen del cel. Ho fa en una vinya de titularitat municipal, davant el Complex Aquàtic de Vilafranca, després que fa uns anys ja la va inaugurar en una vinya de la Granada, en aquella ocasió amb el suport d’Unió de Pagesos.

L’objectiu de l’acció artística és donar continuïtat al relat que el mateix Borrell ja va iniciar fa uns anys amb la instal·lació Vinyes mortes vora el cel. Si aleshores la proposta naixia d’una dura crítica contra un sistema que castiga i condemna, de forma permanent, la pagesia a la mort i la desaparició, ara, amb aquesta proposta, el càstig es revela com una porta màgica on s’endevina una escletxa de llum. És en aquest cas la providència o el destí qui acabarà definint el final d’un camí que, de moment, es presenta com una aparició inesperada i inexplicable en un context tan extremadament hostil.

Amb aquesta instal·lació Borrell defuig la duresa del relat de fa uns anys per acomodar-se en una perspectiva poètica i transformadora sobre l’espai, la natura i el temps. Amb els ceps morts penjats enlaire, lluint les arrels que cauen del cel i desconnecten el fil de vida invisible de la terra, Borrell inicia un nou discurs sobre la suspensió i l’efecte del vent que habitualment connectem amb el característic moviment dels pàmpols a la primavera, traslladat aquest cop a les arrels de la planta; i és així com s’obre el diàleg entre la llavor i el fruit que ja no forma part del relat perquè sorgeix de la contemplació d’un cep mort. I és així com l’artista plasma en l’espai la connexió entre el cel i la terra i la seva transcendència sobre l’origen de la vida.

La peça està organitzada en una estructura de fusta de quatre metres d’altura i cinc metres d’amplada, amb tres ceps morts suspesos en l’aire com si pengessin del cel. La intenció de Borrell és apel·lar l’espectador sobre la realitat quotidiana de la pagesia, sobretot la viticultura del Penedès: preus del raïm per sota dels costos de producció i la conseqüent i inevitable precarització d’un sector, que ell interpreta abocat a la desaparició per la inacció d’aquells que tenen o podrien tenir capacitat de maniobra.

Aquesta instal·lació artística és una invitació perquè l’espectador s’aturi davant la vinya, sovint invisible als ulls d’aquells que la donen per segura. És una invitació a mirar, contemplar i repensar com cada un de nosaltres ens relacionem amb la terra i amb la realitat que ens envolta. És una invitació a la presa de consciència sobre el nostre paper envers el que ens envolta. L’objectiu és que l’espectador s’adoni de l’asfíxia sistèmica que pateix el sector primari i del que fem cada un de nosaltres en aquest context. Esperem el vi com a mannà del cel? Quin vi podem esperar d’un cep mort? És veritat que hi ha una escletxa?