(Des) aprendre

Apostar per tenir institucions culturals públiques poroses, híbrides i participatives i allunyar-les de la gestió tecnòcrata que ho redueix tot a un únic protocol hauria de ser una prioritat per al discurs de l’esquerra. Regenerar la qualitat democràtica passa, entre d’altres coses, per tenir institucions que permetin pensar i repensar relacions diferents allunyades de la burocràcia tecnòcrata que ho redueix tot al pensament únic. Cal (des) aprendre. M’ha vingut al cap aquesta reflexió després d’escoltar en una xerrada l’artista i investigadora del Brasil Mônica Hoff en el marc del festival Cádiz en Danza, celebrat aquest cap de setmana passat i on ha assistit una delegació catalana de gestors d’equipaments escènics públics, entre els quals n’hi havia de gironins (Olot, Girona, Figueres o Lloret). Hoff defensa la idea que l’art pot ser una eina important per desaprendre ja que l’art, diu Hoff, detecta errors en el sistema i posa en crisi allò que es dona per bo. En aquest sentit va convidar el públic assistent a repensar el lloc que ocupa l’art en els processos de mediació i educació no com un espai de transmissió de coneixements tancats, sinó com una pràctica que obre preguntes i activa el dubte. Hoff proposa desaprendre coneixements i conceptes tancats com una forma de resistència i transformació i convida a seguir aprenent sense certeses, des de la potència del no saber. Deia Hoff que ara que el capitalisme, desafortunadament, segueix sent més fort i descaradament més vigilant que abans, o que la privatització de l’estrès s’ha explotat a uns nivells que encara avui no coneixem del tot i que el que anomenem “normalitat” és una construcció retòrica que serveix a molts dirigents i caps per continuar manipulant, el (des) aprenentatge pot ser una eina potent per intentar entendre el món des d’una altra mirada. És per això que crec que ens cal una reflexió profunda del món allunyada de la mirada capitalista i occidental on predomina el pensament tecnocràtic. Cal que ens atrevim a equivocar-nos, com diu Hoff. I aquí els partits d’esquerres haurien d’apostar per abandonar el discurs tecnòcrata i funcionarial que cada cop coarta més possibilitats de reflexió i triar altres vies, com per exemple l’art com a eina per (des) aprendre per tal d’aprendre de nou.