Sí, vull

Avui que celebrem l’aniversari del nostre casament, he repassat el meu marit i l’he trobat especialment guapo. He pensat –potser amb més nostàlgia que seny– que podria ser bonic repetir la festa, ara que em miro i enyoro aquella núvia que vaig ser. A ell, però, no li canviaria res: el deixaria tal com és ara, amb tot allò que, aleshores, vaig maquinar pèrfidament i que es podria resumir en un inconfessable “T’estimo, però ja et canviaré”. D’acord, ja no porta marcelinus, ni es guarda la cartera a mig caure de la butxaca dels pantalons, i tampoc escolta en Sabina en presència meva. Però em sembla que el que és essencial, com l’amor que ens tenim, com l’humor que ens tenim, s’ha quedat.

Els aniversaris de casament serveixen per a això, oi? Per afegir matisos al “Sí, vull”. Perquè ja ho tenen, aquestes coses, les grans afirmacions: que són desplegables. Amb els anys, el sí es fa més llarg, més sinuós, es ramifica. Inclou parèntesis, peus de pàgina, algun “Ara no puc parlar-ne”, molts “Demà serà un altre dia”, i més “Jo només sé que tu sabràs”, com deia la muller de Sòcrates. Així i tot, continua sent un sí. Potser menys poètic, però més filosòfic.

Un sí que és molt conscient que el romanticisme pot ser una idealització operativa. Que el necessitem per les tristes, històriques, raons que sigui, i que ens l’hem de fer nostre. Que entén que estimar no és tenir-ho tot clar, sinó continuar afirmant i qüestionant les coses junts. Ser cursis junts, com ara que escric això sabent que ell ho llegirà el dia que fem anys de casats. Un sí que sobreviu a les contradiccions, als silencis i a les etapes sense gaire narrativa. Perquè hi ha dies en què no hi ha relat, en què no passa res de bo ni de dolent, però que ell encara em prepara el cafè i em deixa la meitat de la seva torrada.

Nietzsche preguntava si seríem capaços de viure una vida que es repetís infinitament, exactament igual, amb cada gest i cada error. L’etern retorn com a prova del nostre amor per l’existència. Potser l’enfocament s’hi assembla una mica: que el dia a dia no sigui només veure passar els anys, sinó una elecció d’un parell de Sísifs feliços que a vegades mengen anissos.

Als casats: ho tornaríeu a fer sabent tot allò que llavors ignoràveu? Nosaltres dos hem après que la convivència no és una sardana com ens va dir mossèn Ignasi (què coi volia dir?), sinó una marató de dos rellevistes (amb suport tècnic puntual). I, així i tot, repetiríem (ara parlo pels dos, vici marital). Repetiríem, oi, estimat? Amb més ball, més mam, menys cerimonial, i més dies de viatge, que carai! Després tornaríem a casa nostra i, asseguts al sofà, reflexionaríem a destemps sobre la institució del matrimoni als nostres dies. Diríem: què vol dir casar-se avui? Quin sentit té aquest ritu quan cada cop valorem més la llibertat individual (sovint desinflada pels fills) i la no-fixació (sovint incentivada per la hipoteca)?

Casar-se avui –o repetir que sí– és una paradoxa: un contracte que promet l’eternitat en un món de renovació mensual de subscripcions. Un acte tradicional amb un llast històric gens innocent. Perquè el matrimoni, al llarg dels segles, ha estat una institució pensada per regular la transmissió de béns i cossos. Encara ara, l’imaginari col·lectiu arrossega aquella idea de la dona com a figura domèstica destinada a ser triada i salvada. I després? Ho il·lustra aquell vídeo que corre per xarxes: un home demana matrimoni a la seva parella, s’agenolla, li ofereix un anell... i, en el mateix instant en què ella l’accepta, la noieta es transforma en una senyora amb bata, un nadó penjant d’un braç i una escombreta de vàter a l’altre. El missatge és clar, i abrupte: casar-se, senyores, és un parany. Però la dita continua dient que el parany és per a ells: “Home casat, burro espatllat.”

La filòsofa Guillermina Motta ja ho advertia fa dècades amb un sarcasme lluminós: “No us casséssiu pas, noietes.” Cantava que hem perpetuat un repartiment poc equitatiu del que suposa l’amor dins la institució de la família tradicional. No perquè el matrimoni sigui dolent en si, sinó perquè ha estat essencialment deslleial amb les dones, amb la seva llibertat, amb els seus projectes. Però també és cert que avui, en llocs concrets del Primer Món, podem dir “Sí, vull” d’una altra manera. Per perdurar (o no) en aquesta bella situació, proposo fer auditories sentimentals anuals, ISOs matrimonials, com el que passo feliçment avui per setzena vegada.