Resistència o sort

Pedro Sánchez ha convertit la indecisió en una estratègia de resistència. L’abril del 2024 es va atorgar cinc dies de reflexió davant les denúncies contra la seva dona. Tothom es va posar les mans al cap i la majoria n’esperava un gran canvi, però res. Ara ho repeteix amb el cas Koldo, que esquitxa Ábalos i Cerdán. La resposta és sempre la mateixa: silenci i espera mentre la pressió és insostenible. I no sembla un fet aïllat, sinó un patró, ja que també va esquivar decisions immediates amb l’escàndol Delcygate i amb els contractes fraudulents de mascaretes. Aquesta actitud pot haver-li funcionat en moments clau, però ara ja genera desgast. Quan la corrupció toca el seu entorn més pròxim, la ciutadania espera alguna cosa més que càlculs tàctics com ara els beneficis que li ofereix haver rebaixat a la meitat la despesa en defensa, el possible aval del Constitucional a la llei d’amnistia, una oposició poc efectiva i, per què no, l’arribada de l’estiu i la minimització dels problemes. Però la sensació que Sánchez mira de resistir a tot cost comença a ser negativa. En un moment de desafecció política i crisi de confiança institucional, la indecisió no pot ser una eina de govern. Calen decisions valentes, no silencis prolongats, perquè ja no li queda marge per seguir pensant què fer.