Gaudir de Marchena abans del jutge robot

Acudir a la convocatòria d’un jutge estrella que avisa ja d’entrada que no podrà parlar del judici cèlebre que l’ha encimbellat a la glòria seria desanimador en qualsevol cas si el protagonista no fos Manuel Marchena. El seu llibre no va ser publicat a temps per a les signatures de Sant Jordi, però abans que a la platja del Sardinero s’encengués dilluns la foguera de Sant Joan l’expresident de la sala penal del Tribunal Suprem i jutge del judici de tots els judicis va monopolitzar la vida intel·lectual de Santander amb la presentació al teatre Casyc de La justicia amenazada (Espasa). Amb el degà del Col·legi de l’Advocacia de Cantàbria, Carlos Pérez, exercint com a mestre de cerimònies –“he vist que el llibre està en la categoria de no-ficció, i la classificació no pot ser més encertada!”, lloava el presentador, com si a Espanya fos notícia que el relator judicial de la sedició del procés i els escriptors d’imaginació literària estiguin en prestatges separats–, Marchena va voler delectar l’audiència amb una vetllada plena de reflexions gremials i episodis erudits amb la qual oblidar –i fer oblidar– que, a 455 quilòmetres d’on estava sent reverenciat pel gremi, el ple del Tribunal Constitucional es reunia per sentenciar la constitucionalitat de l’amnistia i convertir en oblit penal la fita de la seva biografia.

Davant un públic entregat que tenia a primera fila, entre d’altres, el president del Tribunal Superior de Justícia de Cantàbria, José Luis López del Moral, i la consellera de Justícia del govern cantàbric, la popular Isabel Urrutia, el jutge Marchena va recordar que ell va ser fiscal onze anys abans de ser jutge tot i ser un esport de risc a Espanya, com ho prova la imputació de l’actual fiscal general de l’Estat, el progressista Álvaro García Ortiz. “He estat amb quatre fiscals generals i a tots els deia el mateix: «Benvinguts a la graella de Sant Llorenç!» Perquè és així des que Felip V el 1715 nomena Melchor de Macanaz fiscal del regne i per culpa d’un dictamen acaba sent perseguit per la Inquisició i passant 34 anys exiliat fins que torna a Espanya ja amb 90 anys”, va relatar sense que la seva al·lusió a l’exili de Macanaz fos introductòria d’alguns exilis contemporanis. “En els meus onze anys com a fiscal vaig estar amb quatre fiscals generals i a tots quatre els vaig regalar El proceso de Macanaz. Historia de un empapelamiento, de Carmen Martín Gaite”, va revelar Marchena, tot fent saber a l’audiència que ell, ara, escriu llibres, però que, quan regala llibres, el regal sempre va amb segones.

Una de les reflexions centrals de Marchena a La justicia amenazada és que “l’acció popular és un bé constitucional del qual es fa un ús pervers quan es professionalitza”. “Els partits es personen en els procediments per tenir accés a les actuacions, conèixer el que s’està investigant per filtrar-ho a la premsa”, va relatar Marchena, com si ningú a la sala recordés que el judici del procés va tenir com a il·lustres advocats de l’acusació popular dos diputats actuals de Vox al Congrés, Javier Ortega-Smith i Pedro Fernández, i com si el públic ja no recordés que la sentència del procés es va filtrar pel 12 d’octubre del 2019 perquè l’autor del llibre va ser incapaç de protegir el secret de la lletra que redactava.

Després d’alertar contra l’abús dels delictes d’odi –“no tot el que ens sembla repugnant ha de ser delicte”, sosté–, Marchena va alertar que vivim els últims dies dels jutges humans. “És una veritat incontrovertible que anem cap als processos robòtics. A Shanghai ja funciona un algoritme i el 99,7% de decisions són acceptades pels jutges. I si hi ha acceptació del 99,7%, la pregunta és: per què hem de tenir fiscals? I per què hem de celebrar judici oral? I per què volem jutges? Els advocats ho teniu millor: la relació client-advocat no és substituïble pel robot”, va dir per calmar l’audiència. La llarga cua de signatures del llibre, però, va evidenciar que, abans de l’adveniment del jutge robot, encara hi ha temps per al gaudi de la idolatria per Marchena.