L’assassinat tecnològic

Hipòtesi realista. Jugues a la botifarra amb la colla habitual. Tens una bona mà, dues manilles. Recontres. Just aleshores un dron aprofita que la porta del local social està oberta i s’escola a la sala. El dron dispara contra tu. El tret ha estat silenciós, net, d’una precisió mecànica, i, enllà de la incomoditat òbvia, no ha provocat danys col·laterals entre els companys de partida.

Hi ha un salt d’escala en l’aplicació de l’alta tecnologia al servei del crim. La mateixa guerra de sempre, però ara a través d’altres mitjans. L’univers sencer esdevé un camp de batalla. L’èpica antiga dels guerrers i la mitologia sulfurosa dels sicaris queden degradades a un dispositiu de Bluetooth, una cobertura wifi, una bateria i un programa de reconeixement biomètric. A l’era de l’assassinat tecnològic, els crims seran més vulgars que mai. I la pau civil, la raó moral i el dret a la vida, corren el risc de ser romanalles.

El 1958, Karl Jaspers va publicar La bomba atòmica i el futur de la humanitat. Les bombes llançades sobre Hiroshima i Nagasaki evidenciaven que, per primera vegada a la història, la humanitat tenia capacitat d’autodestruir-se absolutament. Per a Jaspers, aquest fet inaugurava una nova època moral i política, el foment d’una ètica universal fonamentada en la raó, la llibertat i la responsabilitat compartida.

Tretze anys més tard, Maurice Blanchot va publicar L’Apocalipsi decep. Per a ell la humanitat o el subjecte col·lectiu (tan essencials per a Jaspers) no existeixen. Té raó Blanchot. Quina força té la meva veu davant els gegants plenipotenciaris que declaren el Mal? Quin és el meu poder davant d’estats, narcoestats i sindicats del crim, que s’han fet amos de la tècnica, la vigilància i la mort?

Mentre prego perquè a casa només hi arribin drons d’Amazon, em demano si encara té gaire sentit parlar d’humanitat. O si ja hem entrat en un temps en què tot allò que ens podia salvar —la intel·ligència, el progrés, la raó— només ha servit per afinar millor el tret.