En FeliPPe

Els que es van anar desenganxant del Felipisme a mesura que l’Isidoro afegia cabells blancs a la seva ideologia, han pogut comprovar aquesta setmana la definitiva descomposició de Felipe González. La marca blanca d’Aznar –segons l’encertada definició d’en Basté– ha sortit a carregar conta la “barrabassada” que segons ell representa l’aval constitucional a una llei aprovada per la cambra on resideix la sobirania popular, producte d’una transacció política, ni més ni menys que la matèria que greixa qualsevol sistema parlamentari. Curiosa manera d’entendre el funcionament de la democràcia i dels partits polítics, venint d’un personatge que va tenir tant de protagonisme en la Transició i que al final ha protagonitzat aquest decebedor trànsit personal fins a desembocar en tots els bàndols contraris possibles: la companyonia patronal, els sous milionaris, la dreta... En FeliPPe és d’aquells que només respecten els tribunals si els donen la raó, que només respecten la democràcia si legisla al seu gust i que només respecten els secretaris generals del partit quan el secretari general són ells. Ara diu que fins aquí podíem arribar, i al PSOE, farts de les seves deslleialtats públiques i privades, s’han afanyat a donar-li un copet a l’esquena i a mostrar-li la porta de sortida. L’any 1993 va perdre el seu primer debat televisiu contra l’aspirant José María Aznar perquè durant tota l’emissió va mirar el moderador i va menysprear l’oponent. La gent va percebre supèrbia en lloc de carisma. Aquell mateix any, després que un grup d’estudiants el boicotegés amb crits i xiulets en un acte a la Universitat Autònoma de Madrid, va dir: “He captat el missatge”, però els casos de corrupció no van fer res més que créixer. Aquesta és la motxilla gloriosa d’un home que ara es fa l’indignat amb els que se suposa que haurien de ser els seus i que de menysprear Aznar ha acabat compartint-hi platós i tírria contra Pedro Sánchez. I, és clar, la marca blanca d’Aznar fa el que li toca: anunciar que votarà en blanc.