I malgrat tot, se sent forà

Aquest serà un article farcit de preguntes a les quals no sé respondre. Però són interrogants que m’assalten i que són la principal derivada d’una conversa tan espontània com agradable que he mantingut recentment. Els poso en context, no els marejo més: el punt de partida és un diàleg amb un matrimoni amb el qual ens veiem sovint perquè els nostres fills comparteixen escola. La parella és d’origen marroquí, o això pensava jo fins que l’home m’ha revelat que ell és nascut a Catalunya. “Aleshores ets català?”, em va sortir de l’ànima. Automàticament, hi detecto una certa incomoditat. “Bé, no del tot. Jo em sento més marroquí que català”, passa a aclarir-me. Estem parlant d’un senyor de mitjana edat, nascut aquí, amb fills nascuts aquí, amb un petit negoci obert aquí i amb poques intencions de canviar de continent. Però no ha aconseguit sentir-se català, malgrat que va estudiar en una escola pública, on assegura que va patir menys racisme del que detecta en la societat actual, i malgrat que ha triat aquesta terra per formar una família i veure créixer la mainada. I ara les preguntes: des del respecte absolut i categòric al fet que cada persona se senti del lloc on li dicti el cor, què fa que un jove de pares estrangers no arreli a la terra de naixement? Ha topat amb massa gent amb actitud poc acollidora? Ha pesat més la influència dels pares que la dels nous entorns? Quines expectatives no se li han complert? Una persona pot sentir-se integrada en un territori, en una societat, sense perdre els llaços que el lliguen a la cultura dels seus pares i avis? Per molts esforços que aboquem a fer que ningú se senti discriminat, hi ha una barrera invisible que és infranquejable? Podem parlar d’una societat cohesionada quan persones que comparteixen replà senten que pertanyen a mons diferents? Celebro, almenys, que se’n pugui parlar.