Trepitjant la línia vermella

No tor­na­rem a par­lar del perquè de la con­questa de Gar­cia Albiol de l'alcal­dia de Bada­lona, on la seva victòria elec­to­ral fou inqüesti­o­na­ble, ni dels errors atre­so­rats pels soci­a­lis­tes locals durant anys de nota­bles des­en­certs. Podríem par­lar d'un espec­ta­cu­lar inici de gestió del nou alcalde, posant ordre al des­ga­vell admi­nis­tra­tiu here­tat, a més de la capa­ci­tat dels popu­lars bada­lo­nins per fer-se forat als mit­jans de comu­ni­cació, con­ver­tint en notícia qual­se­vol petit detall. Evi­dent­ment, amb Xavier Gar­cia el Par­tit Popu­lar ins­tal·la a Cata­lu­nya un alta­veu de potència con­tras­tada i, per a bé i per a mal, con­ver­teix la seva gestió en un refe­rent naci­o­nal.

D'altra banda, l'intel·ligent lide­ratge de Sánchez Camacho i la bona admi­nis­tració dels resul­tats de les dar­re­res con­sul­tes autonòmiques i muni­ci­pals han fet fer un gran salt al Par­tit Popu­lar a Cata­lu­nya, on ha pas­sat de ser un par­tit mino­ri­tari i foras­ter a una opció política cata­lana per­fec­ta­ment legi­ti­mada, amb pos­si­bi­li­tats d'inci­dir en la vida del país i fins de ser deci­siva en acci­ons de govern, tant autonòmiques com muni­ci­pals. Avui els popu­lars tenen el seu per­cen­tatge de poder i saben cobrar-se a molt bon preu l'ús rao­nat de la seva força.

Amb tot, el Par­tit Popu­lar suporta el llast de la seva abso­luta insen­si­bi­li­tat per les qüesti­ons iden­titàries, tema fona­men­tal per tre­nar com­pli­ci­tats amb les famílies polítiques i amb l'entra­mat social de Cata­lu­nya. Es pot inci­dir i influir, però és molt difícil ser accep­tat com a igual si no s'esta­blei­xen com­pli­ci­tats en el camp lingüístic i cul­tu­ral del país, prou potent i trans­ver­sal per crear opinió en el total de la soci­e­tat cata­lana.

La com­me­mo­ració de la Diada Naci­o­nal fou molt mal admi­nis­trada per Gar­cia Albiol, que veié gegants on només hi havia molins i caigué en el parany que ell mateix creà. Negar la uti­lit­zació del terme naci­o­nal, que el mateix Par­la­ment havia apro­vat per una­ni­mi­tat, fou un greu error que, com una bola de neu, des­en­ca­denà el con­flicte. L'alcalde es negà a donar caràcter ins­ti­tu­ci­o­nal als actes com­me­mo­ra­tius i només acon­seguí que les diver­ses con­vo­catòries bada­lo­ni­nes, dels dies 10 i 11, fos­sin les més con­cor­re­gu­des de l'actual etapa democràtica. A més, fins i tot Gar­cia Albiol féu l'ofrena flo­ral en nom del seu par­tit, ell que essent regi­dor s'havia negat a assis­tir a les ofre­nes d'anys ante­ri­ors. La cridòria con­tra Xavier Gar­cia fou con­si­de­ra­ble i sig­ni­fica una pedra a la sabata per a la màxima auto­ri­tat bada­lo­nina, una figura sig­ni­fi­ca­tiva que ha de saber que difícil que és gover­nar tenint en con­tra un sec­tor força influ­ent de la soci­e­tat civil.

Però Gar­cia Albiol ha avançat per camins com­pli­cats quan s'ha negat a donar suport a la immersió lingüística a les esco­les, una qüestió molt sen­si­ble entre la comu­ni­tat edu­ca­tiva. Tal­ment, s'ha que­dat en mino­ria al con­sis­tori i ha enfu­ris­mat molta gent, que comen­cen a veure la cua i les banyes a un pro­jecte que es pre­sen­tava amb una sua­vi­tat extra­or­dinària. Gar­cia Albiol ha mos­trat la cara fosca del Par­tit Popu­lar i ha posat el peu a la línia ver­me­lla, un traç que els popu­lars, si volen con­so­li­dar-se a Cata­lu­nya, han de vigi­lar de no tras­pas­sar. En tot cas, el cam­pa­ment popu­lar a Cata­lu­nya, que és Bada­lona, és al punt de mira d'un país interes­sat i pre­o­cu­pat pel paper que pot jugar el par­tit de Mari­ano Rajoy en l'esce­nari català. Fins Alícia Sánchez Camacho, sem­pre dis­po­sada a donar suport al seu emblemàtic alcalde, haurà de con­si­de­rar que deter­mi­nats invents no cal fer-los ni amb gasosa. La línia ver­me­lla és molt fina.