La salsa i el peix

A l'hora de donar con­tin­gut a les polítiques públi­ques, és més fàcil posar-se d'acord amb la salsa que amb el peix; és a dir, amb les for­mes amb què les coses s'ama­nei­xen més que no amb els con­tin­guts. Així, en la política sanitària tro­bem molts eufe­mis­mes de fra­ses fetes inter­nes prou equívocs per per­me­tre un con­sens ini­cial però que, per poc que s'apro­fun­deixi en els detalls de l'acord, és obvi que no se sap gaire bé què con­cre­ta­ment s'ha acor­dat. Parau­les tals com la col·labo­ració pública i pri­vada, les res­pon­sa­bi­li­tats de la soci­e­tat civil, la gover­nança clínica o la par­ti­ci­pació dels pro­fes­si­o­nals en la gestió, per no esmen­tar les més tra­di­ci­o­nals garan­ties d'un supo­sat dret a la salut, en són exem­ples.

No hi ha res dolent a uti­lit­zar alguns embol­calls que facin un entorn ama­ble que pre­dis­posi als acords. Els tro­bem en el reclam polític de la con­veniència de “pac­tes d'estat” per totes les polítiques, com si les ide­o­lo­gies o l'hete­ro­geneïtat cul­tu­ral, o el regis­tre del pas­sat no existís. El pro­blema rau a no avançar en con­tin­guts més enllà d'aquest llin­dar “bonista”. Se'ns diu així que la sani­tat crea riquesa, que és inversió, ele­ment de cohesió social; però també sabem que  és des­pesa cor­rent, retri­bu­ci­ons de pro­fes­si­o­nals prou cor­po­ra­ti­vit­zats, d'uns grups indus­tri­als de sub­mi­nis­tra­ments que prou pres­si­o­nen pel seu interès.  Per tant, quan hom vol sovint con­tro­lar des de la política sanitària pública un finançament que fàcil­ment se li pot esca­par de les mans, ha de recor­dar alhora les limi­ta­ci­ons en la dis­po­ni­bi­li­tat de recur­sos sani­ta­ris en els seus efec­tes sobre la recerca, la cre­ació d'ocu­pació, la inversió en infra­es­truc­tu­res d'ele­vat valor afe­git, i fins i tot en la balança comer­cial del país.

Donar con­tin­gut a les pro­pos­tes implica ser clar en les dis­jun­ti­ves que cal valo­rar. Quan algú diu que més enllà de garan­tir l'equi­tat d'accés en els ser­veis sani­ta­ris el que cal és fer-ho sobre els resul­tats de salut, se li ha de dir que això suposa inter­fe­rir en tota mena d'espais indi­vi­du­als de decisió, pas­sant per sobre de la volun­tat dels indi­vi­dus en la uti­lit­zació dels recur­sos si es vol ser efec­tiu en els resul­tats. També, per des­comp­tat, implica treure els ser­veis sani­ta­ris del seu forat, un ingre­di­ent més que, com l'edu­cació o l'ocu­pació, afec­ten també la salut. De manera simi­lar quan diem que els pro­fes­si­o­nals no han de ser només partícips pas­sius, sinó que s'han d'invo­lu­crar en la gestió clínica, posant-hi la can­sa­lada –com en  l'acu­dit del porc i la gallina a l'esmor­zar dels ous amb bacó–, hem de recor­dar que això reque­reix necessària­ment assu­mir risc. En sime­tria, qui accepta ator­gar auto­no­mia efec­tiva als proveïdors ha de per­me­tre la millor gestió patri­mo­nial de les seves capa­ci­tats oci­o­ses: recur­sos dis­po­ni­bles mal­grat que la llista d'espera exis­tent mos­tri les limi­ta­ci­ons de recur­sos del finançador públic, que no pot pagar tota  la demanda que per­met l'oferta dis­po­ni­ble.

Qui vol deci­dir per compte propi i sor­tir de les direc­trius d'un trac­ta­ment com a tre­ba­lla­dor per compte aliè que troba inac­cep­ta­ble com­par­tir en el dia a dia les difi­cul­tats finan­ce­res del seu patró, ha de saber que ha d'assu­mir les con­seqüències, finan­ce­res també, de les seves deci­si­ons. Quan volem que les ins­ti­tu­ci­ons sanitàries comp­tin amb la gover­nança efec­tiva dels seus pro­fes­si­o­nals, hem de voler dir en coherència que aquests accep­ten ser-ne “acci­o­nis­tes”, “anar a resul­tats”. Això implica que estan dis­po­sats a ava­lar el capi­tal públic, el cost de les ins­tal·laci­ons que els són cedi­des per a la gestió, ja amb els seus pro­pis diners ini­ci­al­ment, o a par­tir d'una retri­bució futura par­ci­al­ment en forma de “paper” –que és el valor de l'acció a les soci­e­tats de gestió de les quals ells són pro­pi­e­ta­ris–. I això s'ha de fer de manera voluntària, res­pec­tant drets adqui­rits, sense retro­ac­ti­vi­tat obli­gada. I no només a través de for­mes mer­can­tils anònimes, també en mutu­als coo­pe­ra­ti­ves o altres orga­nit­za­ci­ons de natu­ra­lesa mixta.  I quan la soci­e­tat civil forma part de patro­nats i òrgans de govern, cal que recordi que assu­meix una res­pon­sa­bi­li­tat davant de la comu­ni­tat que té con­seqüències civils i penals. O quan rei­vin­di­quem que “no és admi­nis­tració pública” sinó híbrids en el trànsit públic pri­vat, amb fle­xi­bi­li­tat ges­tora pres­su­postària i comp­ta­ble, hem de recor­dar que s'accepta també com­pe­tir per un finançament tari­fat amb con­currència pri­vada, sense poder con­so­li­dar i arros­se­gar finançaments garan­tits any rere any. Així ho reclama en tot cas el Sis­tema Euro­peu de Comp­tes públics per a fruir d'aquesta con­si­de­ració més enllà de les bones parau­les.

La dinàmica sanitària és avui rica en 
par­te­na­ri­ats públics, fun­da­ci­ons, con­sor­cis, soci­e­tats de pro­fes­si­o­nals que són música que sona bé per la millora en la gestió que supo­sen fora d'un model tra­di­ci­o­nal que ha tocat sos­tre. Però si no som pre­ci­sos en iden­ti­fi­car de què estem par­lant és fàcil que ens posem d'acord en no se sap al final què.