Opinió

Una DUI provisional

És una fórmula imaginativa que permet convocar a votar els catalans amb un paraigua legal

No és cap secret que les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les faran ser­vir qual­se­vol excusa jurídica per impe­dir votar el 9 de novem­bre. El més pro­ba­ble és que el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal sus­pen­gui de manera cau­te­lar o bé direc­ta­ment la llei de con­sul­tes, o bé la con­vo­catòria de la doble pre­gunta, i això, mal­grat que des d'un punt de vista estric­ta­ment tècnic no vul­nera cap norma espa­nyola vigent. La qüestió cen­tral, a diferència del referèndum escocès, és que la classe política espa­nyola (acom­pa­nyada de bona part de la seva opinió pública) no reco­neix Cata­lu­nya com a sub­jecte polític naci­o­nal, de manera que no tole­ra­ria cap con­sulta encara que tingués l'abso­luta cer­tesa que l'uni­o­nisme la guanyés. És pre­ci­sa­ment per això, l'irra­ci­o­nal enca­par­ra­ment a no accep­tar la rea­li­tat naci­o­nal del nos­tre país, que el règim mos­tra el seu veri­ta­ble ros­tre d'auto­ri­ta­risme, amb un fana­tisme jurídic d'estil turc, on el naci­o­na­lisme espa­nyol pren una dimensió reli­gi­osa i deixa en evidència que la democràcia, a l'Estat, se sot­met a l'entelèquia de la supo­sada uni­tat naci­o­nal (o l'interès par­ti­cu­lar de la seva casta gover­nant), en els matei­xos ter­mes que deixà escrit el gene­ral Franco al seu tes­ta­ment. Hi ha, a més, la creença, per part del govern espa­nyol, que la nega­tiva a votar desa­ni­ma­ria o radi­ca­lit­za­ria aquest inde­pen­den­tisme sociològic mobi­lit­zat, amb la il·lusa espe­rança que tot torni a ser com abans.

Enfront DE la cer­tesa de la sus­pensió de la con­sulta, i per tant del xoc de dues lega­li­tats, s'imposa el dilema leni­nista, què fer? Entre els sig­nants del pacte per la con­sulta sem­bla que hi ha uns quants plans B no necessària­ment coin­ci­dents, tan­ma­teix; votar sense l'aval de l'ofi­ci­a­li­tat té els seus ris­cos. En aques­tes cir­cumstàncies, el més rao­na­ble, cas que l'Estat impe­deixi la con­sulta, és una fórmula ima­gi­na­tiva que per­meti con­vo­car a votar els cata­lans amb un parai­gua legal. Es trac­ta­ria d'una decla­ració uni­la­te­ral d'inde­pendència, l'endemà mateix de la inter­venció des­fa­vo­ra­ble del TC, amb caràcter par­cial i pro­vi­si­o­nal. Amb caràcter par­cial, perquè no cal­dria que la Gene­ra­li­tat assumís la tota­li­tat de les com­petències, sinó aque­lles que asse­gu­res­sin la votació (inte­rior, ordre públic, cens...) i algu­nes d'estratègiques que impe­dis­sin la deses­ta­bi­lit­zació del país (hisenda, justícia, ense­nya­ment...). A diferència d'una DUI con­ven­ci­o­nal, no cal­dria que la resta d'estats la reco­ne­gues­sin, perquè l'objec­tiu únic seria per­me­tre que la ciu­ta­da­nia cata­lana pogués deci­dir sobre un aspecte tan trans­cen­dent com el seu propi futur, i resul­ta­ria política­ment menys com­pli­cada. I amb caràcter pro­vi­si­o­nal (per exem­ple, d'un any), per tal que, fos quin fos el resul­tat, els repre­sen­tants de la Gene­ra­li­tat pogues­sin nego­ciar l'esta­tus polític resul­tant amb el govern espa­nyol i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

No hi man­quen pre­ci­sa­ment argu­ments jurídics per emprar un pro­ce­di­ment com el pro­po­sat. Cal no obli­dar que la mateixa Gene­ra­li­tat és una ins­ti­tució prèvia a l'orde­na­ment cons­ti­tu­ci­o­nal. I no ens refe­rim única­ment a la que fou extin­gida per la violència de 1714, sinó a eta­pes més recents. El mateix estat monàrquic res­taurà, amb caràcter d'urgència, l'octu­bre de 1977, la
Gene­ra­li­tat repu­bli­cana, que havia man­tin­gut la seva existència inin­ter­rom­pu­da­ment des de l'exili. Per tant, la Gene­ra­li­tat cata­lana és una ins­ti­tució lli­gada a la República espa­nyola, i no pas a la monar­quia cons­ti­tu­ci­o­nal impo­sada, no obli­dem, per l'acte il·legítim de força d'un cop d'estat i una guerra de la qual encara no s'han ava­luat els crims, i sobre la qual l'Estat impe­deix tota inves­ti­gació. El pro­blema és que la mateixa República a l'exili decidí dis­sol­dre's el 21 de juny de 1977, de manera que, com una estra­nya para­doxa, la Gene­ra­li­tat actual es pot con­si­de­rar com a titu­lar única de la sobi­ra­nia repu­bli­cana. En altres parau­les, Cata­lu­nya és Espa­nya, encara que no com molts vol­drien, sinó que és l'Espa­nya repu­bli­cana, dipo­sitària de la seva legi­ti­mi­tat democràtica, i enfron­tada a un Estat que pretén impe­dir la democràcia. Mas és també el pre­si­dent de la República espa­nyola. En aquest sen­tit, el govern català té prou capa­ci­tat per auto­rit­zar-se la seva pròpia con­sulta. I és així com els cata­lans hem de poder votar, tot impo­sant la volun­tat democràtica al resul­tat monàrquic d'un acte il·legítim de força.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia