A temps real

Som artis­tes en l'art de viure. I de patir. Esti­mar a temps real és bus­car la flor blava, l'impos­si­ble romàntic, la cursa fins al Pont del Dimoni. Moure un dit i arri­bar al cap de quinze dies fatiga l'ànim. És trist voler besar a qui no saps si tor­naràs a viure; penós com pas­se­jar a l'hora­baixa i allar­gar la mà sabent que l'única escal­for que et lle­parà serà la glo­pada de mes­tral d'una pri­ma­vera remota. Quan tu no hi ets, el riu sem­bla de plàstic. Ho tenies a les mans, i no ho has vol­gut. Sóc una pila alca­lina, un gene­ra­dor, no se'm fon­dran els ploms. No puc donar la meva llum a qui viu cap­cot en la tene­bra: em minva la força, m'ofego, ve l'arítmia i l'ambulància. Deca­pi­tar una il·lusió és com gar­fi­nyar el blau d'un ves­tit nou o com que t'atro­pe­llin quan surts de reha­bi­li­tació: no t'ho espe­res. Vull que vis­quis serè i cami­nis cap on et pla­gui, sense entre­bancs ni llo­ses a l'esquena, però que cami­nis. No t'enga­nyis: les fla­mes del pas­sat només cre­men al teu pla­neta ima­gi­nari. Ni alar­mes ni res­sons. No t'agrado prou, i punt. Ho accepto. Ho accep­tes? Crear cami­nant, dèiem. Des­fer els gru­molls i pas­tar fang. Viure l'ale­gria que passa com quan vas dema­nar un filet de pol­tre a Can Ser­ra­llonga i vas pala­de­jar la teva infan­tesa. L'amor també torna, quan s'enyora el color rosa de la bamba pare­lla. No em crec que no hi hagi ningú capaç de cre­mar un món per tu, em diu el siamès que plora sec. Doncs mira: ara llam­pega i el pèndol segueix can­tant que no. Ens cal viure a temps real per creure en alguna cosa. O això, o agafa un tra­buc i xafa-ho tot.