Petites pors

Alliberat de qualsevol tòpic del rock’n’roll que el va portar a la fama amb el glamurós grup Måneskin (guanyador d’Eurovisió 2021), Damiano David –elegància, classe i dandisme en estat pur– ara s’enfronta a les petites pors divertides en el seu debut en solitari amb el disc Funny little fears (Sony), un àlbum enorme en escala i melodrama, lliure de distraccions i centrat en els èxits pop directes i ben esmolats. La cançó que obre el disc, Voices, és un relat autobiogràfic on Damiano mira d’escapar dels seus dimonis amb un tema que fa tremolar, mentre que Next summer (amb un videoclip diví) ressona a ABBA però tintada de dolor. Des del piano a l’estil Lennon de Sick of myself fins a l’indie pop descarat d’estiu de Tango, passant per l’orquestra estel·lar de Mars, l’himne de carretera americana de The first time, i la deliciosa Zombie lady (on s’afegeix la veu de la seva parella, Dove Cameron), l’encantador Damiano ha creat un disc per endreçar les pors i ho ha fet amb el gust exquisit que el caracteritza. La veu de Damiano és la clau del seu èxit. Ningú diria que té 26 anys (els nascuts al gener ja ho tenim, això). El seu àlbum és conceptual i visual, explica una història i compta amb un curtmetratge paral·lel. Entre la fragilitat i l’esperança, entre la rebel·lia que enamora la càmera i l’aspecte innocent d’uns ulls captivadors, el cantant sap com endinsar-nos de ple en la seva ment hiperdesperta, com si li llegíssim d’amagat el dietari personal de ferides que encara bateguen. La seducció hipnotitza perquè no hi ha afectació, sinó veritat. I això és l’art.