Aquest és el camí

La manca de cul­tura democràtica a Cata­lu­nya i a Espa­nya, pro­vo­cada per les inter­rup­ci­ons dic­ta­to­ri­als i les guer­res civil, fa que sovint es tin­gui una visió naïf del que pot fer o no pot fer el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Hi ha qui afirma que l’acció del govern depèn de les majo­ries par­la­mentàries, men­tre que la pre­sidència de la ins­ti­tució obliga a tenir pre­sents els sen­ti­ments i les sen­si­bi­li­tats del con­junt de la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya, pen­sin com pen­sin. Això seria així si el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat fos un cap d’estat simbòlic i fos ele­git direc­ta­ment pels ciu­ta­dans. En el nos­tre sis­tema, com s’ha pogut com­pro­var des del 1980, els pre­si­dents són esco­llits pels grups par­la­men­ta­ris i són més un cap de govern que no pas pre­si­dents en el sen­tit que rei­vin­di­quen els que li ator­guen el paper de símbol de l’auto­go­vern. Aquesta con­cepció tra­du­eix la men­ta­li­tat auto­no­mista de qui ho defensa.

No sé com s’orga­nit­zarà la futura república cata­lana si és que pot néixer després del referèndum de l’1-O, però ara com ara el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat és el líder de la majo­ria par­la­mentària que l’ha triat i ori­enta les polítiques del govern que pre­si­deix. És absurd, per tant, cri­ti­car el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont pel fet que encapçali deci­di­da­ment la majo­ria inde­pen­den­tista, que a més és abso­luta, del Par­la­ment. El 27-S els elec­tors van donar-li aquesta majo­ria amb una dis­tri­bució d’escons que va pro­vo­car un ter­ra­bas­tall intern en el camp sobi­ra­nista, fins al punt de des­plaçar el can­di­dat que estava pre­vist que fos pre­si­dent i subs­ti­tuir-lo per un altre. Va ser traumàtic, sobre­tot perquè l’infan­ti­lisme polític dels uns i la ingenuïtat dels altres va aigua­lir el que havia estat un festa. Soc dels que cre­uen que el 27-S els sobi­ra­nis­tes van gua­nyar, ajus­ta­da­ment però sufi­ci­ent, i que van ser les cos­ses entre els par­tits el que va pro­vo­car el des­as­sos­sec poste­rior de la bona gent. Des de lla­vors, de tant en tant es rei­ni­cia una crisi.

Als polítics cal dema­nar-los pro­fes­si­o­na­li­tat i sen­tit de la pro­porció. ¿Quin cap de govern del món hau­ria permès que un minis­tre del seu exe­cu­tiu gosés dub­tar públi­ca­ment del full de ruta plan­te­jat per ell? ¿Quin cap de govern s’hau­ria mos­trat impas­si­ble davant d’algu­nes com­pa­ra­ci­ons entre ell i altres pre­si­dents? Cap. Escan­da­lit­zar-se per la decisió del pre­si­dent Puig­de­mont de des­ti­tuir un con­se­ller és tor­nar a la repe­tir la can­ta­re­lla que el pre­si­dent no és el cap del govern ni de la majo­ria par­la­mentària que lidera. Tot­hom sap cap on va aquest govern. Ningú pot al·legar ignorància. S’hi pot estar a favor o en con­tra, però no s’hi pot estar a mit­ges. A més, hi ha un con­sens social molt ampli sobre la cele­bració del referèndum. Una majo­ria acla­pa­ra­dora, que supera fins i tot el camp sobi­ra­nista i posa en evidència els soci­a­lis­tes i els comuns. Aquesta és la pri­mera victòria d’un procés sobi­ra­nista que cal resol­dre amb un sí o amb un no. Els par­tits del règim del 78 encara no ho han entès. O els cou.

La gran força trans­for­ma­dora a la Cata­lu­nya dels dar­rers anys ha estat un movi­ment inter­clas­sista, ideològica­ment plu­ral i pul­cra­ment democràtic com és el sobi­ra­nisme. Aquí el 15-M no va tenir mai la força que va adqui­rir a Madrid. La “revo­lució dels som­riu­res” ha estat més eficaç i trans­cen­dent a l’hora d’esquer­dar el poder de l’Estat a Cata­lu­nya. Si a Espa­nya l’Estat és a les mans de la bri­gada Aran­zadi, a Cata­lu­nya la força del govern està deter­mi­nada per la majo­ria social, encara que l’altra mei­tat sigui també molt sòlida. Com més empa­tats es digui que estem, més sen­tit té recla­mar el referèndum i fer-lo. El govern ha posat la directa i exi­geix lle­ial­tat. Però per fer pinya cal saber soci­a­lit­zar l’estratègia. És l’abecé del lide­ratge polític.

És per això que cele­bro que el govern i la majo­ria par­la­mentària con­vo­quin tota mena d’actes per expli­car-se i per redo­blar el com­promís dels alts càrrecs amb el pro­jecte sobi­ra­nista. Si la democràcia espa­nyola estigués con­so­li­dada en comp­tes d’estar domi­nada pel fona­men­ta­lisme cons­ti­tu­ci­o­nal, no viuríem aquest moment, ja que els governs espa­nyol i català es posa­rien d’acord per con­vo­car un referèndum. Més net i clar, impos­si­ble. Els que recla­men una pre­sidència de la Gene­ra­li­tat “neu­tral”, amb el mite Tar­ra­de­llas com a exem­ple, s’acon­ten­ten amb la fan­ta­sia simbòlica del ban­derí amb les qua­tre bar­res que exhi­bien al cotxe ofi­cial Tar­ra­de­llas i Pujol. Quan l’auto­go­vern depèn d’aques­tes coses és que no és res i Gene­ra­li­tat esdevé el nom d’una com­pa­nyia asse­gu­ra­dora.