Ciutadans, no súbdits

El dimarts 11 de setem­bre de 1714, a quarts de vuit del matí, el con­se­ller en

cap Rafael Casa­nova orde­nava l’últim con­tra­a­tac de les tro­pes cata­la­nes con­tra els assal­tants fran­co­es­pa­nyols de Bar­ce­lona. Va ser l’última decisió sobi­rana de les ins­ti­tu­ci­ons d’aquest país. Tres segles més tard, el diu­menge 1 d’octu­bre del 2017, a les nou del matí, més de dos mil col·legis elec­to­rals obri­ran les por­tes per donar com­pli­ment a la pri­mera de les ordres de la lega­li­tat cata­lana recu­pe­rada. Aquesta vella nació d’Europa que és Cata­lu­nya torna a picar la porta del món. Con­tra tot pronòstic. Però amb la força de la raó i la deter­mi­nació que con­fe­reix un objec­tiu ina­jor­na­ble.

L’Estat ha comès un error de càlcul colos­sal. Les elits de Madrid han pen­sat que la coacció selec­tiva com­bi­nada amb el foment de la divisió interna serien sufi­ci­ents per man­te­nir la jerar­quia per la qual ells, els seus avant­pas­sats i els seus des­cen­dents han ocu­pat un poder sense limi­ta­ci­ons durant segles. Però –acos­tu­mats a no tenir mai en compte el poble espa­nyol– han menys­tin­gut la capa­ci­tat d’auto­or­ga­nit­zació de la soci­e­tat cata­lana. Espe­ra­ven súbdits i s’han tro­bat ciu­ta­dans. S’han equi­vo­cat i la supèrbia els con­dem­narà.

I com a ciu­ta­dans sor­ti­rem a votar. No ho farem sols. Cen­te­nars de mit­jans de comu­ni­cació inter­na­ci­o­nals segui­ran una jor­nada que ha col·locat el con­flicte entre Cata­lu­nya i Espa­nya al cen­tre de l’actu­a­li­tat inter­na­ci­o­nal. I mili­ons de per­so­nes a tot el pla­neta podran com­pro­var, amb imat­ges, que els cata­lans merei­xem recu­pe­rar el nos­tre espai al món, la capa­ci­tat de code­ci­dir amb totes les naci­ons sense que cap d’elles ens sot­meti a una sub­or­di­nació mai no accep­tada.

Per pri­mera vegada en quinze gene­ra­ci­ons tot és en mans dels ciu­ta­dans, de la gent, del poble. El 1715, Felip V va enviar el superin­ten­dent José Patiño per paci­fi­car la Cata­lu­nya der­ro­tada. El jerarca cas­tellà no es va enga­nyar: “Aguar­dan coyun­tura para sacu­dir el yugo de la jus­ti­cia.” Tenia raó. És ara.