Jaume Font Estival

Era mol­tes coses, però a mi sem­pre em va fer gràcia que fos el nebot del senyor Paquito, el direc­tor de la fàbrica de Santa Eugènia i que va ser alcalde de Santa Eugènia de Ter abans de l’annexió del meu poble a Girona. Jaume Font Esti­val era mol­tes coses, i això es va veure al Mer­ca­dal de Girona, on es va fer la seva missa exe­quial. Per la gent que hi va assis­tir, la Girona diversa i com­plexa que va trac­tar Jaume Font. Els seus amics, els de tota la vida, el món de la moto i de l’auto­mo­bi­lisme, de la política, gent lli­gada a la gas­tro­no­mia en totes les seves vari­e­tats i, és clar, els de la cana­llesca. I és que Jaume Font va fer mol­tes coses en la seva vida, una de les quals, i de les més impor­tants, donar suport des del dar­rere a la seva dona, Nuri Lladó, pro­fes­sora de cuina i gran divul­ga­dora. Jordi Bosch Moli­net, un dels seus grans amics, ho va dir molt bé en el retrat que li va fer a l’església. Em quedo amb dues parau­les amb les quals el va defi­nir: pio­ner i men­tor. Que amb 23 anys ja fos el pre­si­dent de l’Escu­de­ria Girona i que gràcies a ells molta gent pogués cre­mar ben­zina com­pe­tint, m’ho recor­da­ven Narcís Casas i Piber­nat, en Lles­ques. Que veia venir la bona cuina de lluny, ho pro­ven les crítiques a res­tau­rants tan bons i tan dife­rents com Can Vila­nova de Salt o El Celler de Can Roca. Que ens portés als Caçadors de Palol de Revar­dit i ens fes conèixer en Santi és cosa que mai li podrem agrair en la vida. S’ha recor­dat aquests dies el seu aspecte de pio­ner amb relació als fòrums de gas­tro­no­mia que va orga­nit­zar a Figue­res fa més de vint anys. O la Girona Gas­tronòmica, una molt bona revista, que segu­ra­ment va néixer abans d’hora. A en Jaume, li bullien les idees. Ara he sabut que, a Joan Roca, li va fer parir un menú de quinze plats, tots de porc, per a Juan Echa­nove, quan aquest va por­tar al Tem­po­rada Alta El cerdo. Jo el vaig conèixer a Los Sitios i junts vàrem men­jar bé, vam beure força i sobre­tot vam riure. En Jaume tenia aque­lla còrpora i aque­lla veu de tro que el feia des­ta­car. Era dels que deia les coses que pen­sava i això no sem­pre és ben vist. Tenia nas periodístic i li agra­dava aquest món dels dia­ris, de la ràdio (va retrans­me­tre per Ràdio Girona com es men­ja­ven el kiwis, quan gai­rebé ningú sabia què eren) i la tele­visió. A mi em va ense­nyar coses impor­tants a la vida: encen­dre puros i pren­dre arma­nyac, del bo, és clar.