En defensa pròpia

A les 10 del matí del 23 de juliol del 2009, els Mos­sos d’Esqua­dra van començar a escor­co­llar la seu del Palau de la Música Cata­lana per ordre d’un jutge que inves­ti­gava un pre­sumpte des­vi­a­ment de 2,9 mili­ons d’euros en els comp­tes de l’enti­tat. Vaig escol­tar la notícia a la ràdio i no li vaig pres­tar gaire atenció. A més, no conei­xia Fèlix Millet ni la seva mà dreta, Jordi Mon­tull, a pesar de ser jo direc­tor de la Fun­dació Cat­Dem, l’antiga Fun­dació Ramon Trias Far­gas, a la qual havia can­viat el nom –amb gran dis­gust de la família, per cert– en fer-me’n càrrec el desem­bre del 2007. Després la família se’n van ale­grar, per raons òbvies, d’aquell canvi de nom.

Va pas­sar el temps i no em sen­tia gens con­cer­nit per tot l’enre­nou del cas Palau. En lle­gia els detalls a la premsa i res més. Fins que l’octu­bre d’aquell any va aparèixer la notícia que la Fun­dació Trias Far­gas havia sig­nat sis con­ve­nis amb l’Asso­ci­ació Orfeó Català els anys 1999, 2002, 2003, 2005, 2006, 2007 i amb la Fun­dació Orfeó Català-Palau de la Música –oh!– el 2008. Em va assal­tar un males­tar ter­ri­ble. Com és que ningú no me n’havia dit res? És veri­tat que quan vaig accep­tar diri­gir la fun­dació, l’acord al qual vaig arri­bar excloïa qual­se­vol impli­cació meva en la gestió finan­cera de l’enti­tat, que era res­pon­sa­bi­li­tat directa de CDC. Des del prin­cipi, la gestió estava a mans de Germà Gordó, amb qui pac­tava el pres­su­post anual i el per­so­nal que volia, sense ni tan sols saber quin salari tenien. A mi m’anava molt bé. El meu món és el del pen­sa­ment i no pas recap­tar diners. El Periódico, quan estava diri­git per Rafael Nadal, em va dedi­car l’edi­to­rial del 17 d’octu­bre, “Que Colo­mi­nes hable”, perquè en unes decla­ra­ci­ons meves del dia ante­rior a COMRàdio havia insi­nuat que totes les fun­da­ci­ons de par­tit hau­rien de ser inves­ti­ga­des. El diari que és por­ta­veu oficiós del PSC s’escan­da­lit­zava per una afir­mació meva que és fàcil de con­tras­tar. Jo no tenia cap infor­mació en espe­cial, i això ho devien saber la poli­cia i els jut­ges perquè no he hagut de decla­rar mai ni he estat inves­ti­gat en cap moment per aquest cas. Però la qüestió no és aquesta, com es va cons­ta­tar en la comissió d’inves­ti­gació, perquè des de lla­vors que arros­sego la llufa.

Els anys m’han demos­trat que tenia raó i que vaig fer bé de pre­ve­nir-me. Per bé que s’ha inves­ti­gat poc, s’ha cons­ta­tat que el finançament dels par­tits és un dels càncers del règim del 78. Els par­tits es finan­cen legal­ment mit­jançant les seves fun­da­ci­ons, però l’opa­ci­tat del mètode con­ver­teix la lega­li­tat en sos­pita de cor­rupció. I sovint ho és. Les dona­ci­ons d’empre­ses es vin­cu­len al famós 3% sense aca­bar-ho de pro­var, però ho sabrem de seguida. Diri­gir la Fun­dació Cat­Dem va fer que se m’iden­ti­fiqués amb la cor­rupció de CDC i que els ene­mics polítics que tinc, que no són pocs, vul­guin asso­ciar-me per­ma­nent­ment amb el cas Palau i el 3%. Per als ene­mics soc el cobra­dor de “las mor­di­das” de CDC, com asse­gu­rava sense cap prova El Con­fi­den­cial el febrer del 2016. Fins i tot a la bio­gra­fia que em dedica la Viquipèdia en espa­nyol ho esmenta i no m’han dei­xat can­viar-ho. Més enllà dels errors meus, com per exem­ple haver con­fiat ingènua­ment en la paraula d’algu­nes per­so­nes de l’entorn con­ver­gent, els peri­o­dis­tes i els polítics m’han uti­lit­zat d’una manera des­ca­rada per ata­car algú altre. Mònica Ter­ri­bas em va entre­vis­tar a llarga distància, a finals de l’agost del 2015, quan jo lla­vors vivia a Bos­ton i feia dos anys que no era direc­tor de la Cat­Dem, amb motiu d’un nou escor­coll dels locals del car­rer de Casp. No hau­ria hagut d’aten­dre la seva tru­cada mati­nal. Em vaig equi­vo­car. Aquell dia també vaig saber que David Fernández no era el càndid per­so­natge de l’abraçada amb Artur Mas, qui tam­poc no és cap sant, perquè va con­sen­tir con­viure amb la cor­rupció i la men­tida. Cadascú té els seus fan­tas­mes tan­cats a l’armari.

Fa deu anys de tot allò. Entre­mig han pas­sat mol­tes coses. Entre elles la des­a­pa­rició de CDC, arros­se­gada per aquest cas i per la con­fessió, el 25 de juliol del 2014, de Jordi Pujol sobre els diners que tenia ocults a Andorra i que l’Estat va des­ta­par per deses­ta­bi­lit­zar el procés sobi­ra­nista. Tots els que volen mini­mit­zar aquests dos casos s’erren. No dubto pas que l’Estat va aixe­car la catifa de la cor­rupció con­ver­gent amb una intenció molt clara, però la rea­li­tat és que les irre­gu­la­ri­tats exis­tien i, com vaig poder cons­ta­tar per­so­nal­ment, les men­ti­des esta­ven a l’ordre del dia. No em per­toca jut­jar res, aviat hi haurà una sentència real, però una dècada després em sento amb la neces­si­tat de pro­cla­mar en veu alta que aque­lla va ser la pit­jor etapa de la meva vida.